Llegeixo i escolto declaracions del Duran i Lleida, aspirant a entrar en el govern espanyol, i del Mariano Rajoy, candidat a la presidència del govern. El líder d'UDC ja ha avisat que no pensa promoure l'autodeterminació com a mesura de pressió; al seu torn, Mariano Rajoy, diu que veu inviable el pacte fiscal que duu a la cartera CiU.
Diàleg de sords. Tot i això, estan desitjant posar-se d'acord encara que res no es donin. L'important per Duran no és el què, ni el com, sinó les ganes d'estar, de ser-hi, a Madrid. Em fa pensar en la delirant escena de la pel·lícula “Una nit a l'òpera” dels germans Marx. Són dos que volen discutir un llarg contracte que porten a la mà cadascun d'ells, i davant la clàusula inicial ja de per si absurda i reiterativa (la part contractant de la primera part...), l'un li diu a l'altre “per què ens hem de preocupar per una tonteria com aquesta?”, responent-li el segon “Sí, és massa llarg, el contracte!”. I dit, això, esquincen el tros de paper que no els interessa. El final de l'escena rebla el surrealisme dels Marx, quan en el moment de signar els pocs centímetres en què ha quedat reduït el contracte, després de successives retallades, l'un, fent-se el murri, diu “m'havia oblidat de dir-li que no sé escriure”, i Grouxo, com si res no passés, li contesta “és igual, la meva estilogràfica tampoc no té tinta”.
Amb això resumiria el trist paper que pot fer Duran i Lleida en el debat del pacte fiscal si no porta un as a la màniga. L'exercici de l’autodeterminació hauria d’estar present en la discussió de la part contractant de la segona part. Hi són a temps de posar-ho en el programa electoral de les eleccions generals.
