Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris secessió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris secessió. Mostrar tots els missatges

5 de des. 2011

TRUMFOS A LA MÀ

Abans del referèndum sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009, el diàleg independentista era pràcticament inexistent, i el que va ser un agosarat exercici del dret a decidir s’ha estès com una taca d’oli amb unes conseqüències que només la perspectiva històrica podrà qualificar.

Hi han ajudat, sens dubte, un sèrie d’atacs a la identitat catalana. En són exemples recents la bel·ligerància dels partits espanyolistes, els boicots comercials, la retallada de l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, la sentència contra la immersió lingüística a l’escola, els insults pecesbarbians, i, en definitiva, l’ancestral incomprensió de la realitat del nostre país.

No descobrirem ara que Catalunya només reacciona a cops de bastó, que és un poble mesell que ha après a encaixar les clatellades sense rebel·lar-se, actuant com l’esclau que admet i consagra l’autoritat de l’amo. Tal vegada aquesta és la raó per qual Madrid riu per sota del nas quan celebrem la Diada Nacional el dia en què el Borbó va entrar victoriós a Barcelona.

La crisi econòmica, especialment agressiva i demolidora a l’estat espanyol, ha posat sobre la taula el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, un desequilibri que pivota sobre la política i la societat catalanes encara que mai abordat amb la contundència que caldria. El dèficit es visualitza com una qüestió a resoldre, un greuge, però no com la solució per resoldre les mancances estructurals de les finances públiques catalanes i, de retruc, l’eliminació de les retallades socials, la generació d’ocupació i l’activació de l’economia productiva.

El president Mas és responsable de redreçar políticament la crisi catalana. Té tots els trumfos a la mà per ser l’artífex de la transició nacional, que no és altra que l’obtenció de la sobirania política, social, econòmica i fiscal. Si vol raons de pes, si vol excuses, n’hi ha pels descosits. Encarar la crisi econòmica quan el dèficit fiscal és inqüestionable i aberrant requereix cops de timó a l’alçada de la tempesta. No pot prendre’s un any per plantejar al govern espanyol el pacte fiscal que, d’antuvi, ja sabem que serà inexistent o insuficient. Abanderi, president, la qüestió identitària, per dignitat, i l’econòmica, per necessitat, amb una decidida finalitat: la secessió. En cap cas no sigui un segon Zapatero que actuï tard i malament. Pot enfonsar-se vostè i el país que se suposa lidera.

12 d’abr. 2011

SI TOTS FOSSIN "ISTES"

Si realment els socialistes fossin “federalistes”, els democristians d’Unió “confederalistes”, els convergents “independentistes” de marxa llarga i, la resta, “independentistes” impacients, el problema de l’encaix de Catalunya amb Espanya estaria pràcticament resolt. Podríem parlar de com ho arbitrem, però tots els istes durien cap el reconeixement de sobirania, amb més o menys intensitat, i la introducció d’un nou model estatal que passaria per una conversió total i absoluta del sistema d’organització política que coneixem. En el cas amb més intervenció de l’Estat, hi trobaríem l’estat federal; en el més extrem, la secessió o desvinculació de l’estat de procedència; i, entremig, l’estat confederal.

Per això, discrepo d’en Duran i Lleida que diu que no és independentista perquè ell és partidari d’un Estat confederal. Magnífic. Que plantegi quines competències vol confederar, és a dir, compartir, mitjançant un pacte lliure i igual entre dos Estats sobirans. No, no ho farà, el líder d'Unió. Li falta una premissa essencial: admetre la possibilitat de l’Estat català que li permeti confederar-se amb Espanya. Perquè hi hagi matrimoni s’han de ser dos.