FEDERALISTES, PER DIR ALGUNA COSA

No entenc per què ser socialista del PSC equival a voler ser federalista. Si sóc socialdemòcrata, per què he de renunciar a exercir el socialisme dins un Estat català? No són pas antagònics. El que val és el credo sociopolític, independentment del país on el senti i l’apliqui. O és que els socialistes francesos o alemanys ho són menys, de socialistes, perquè no són espanyols?

Diguem-ho clar: el federalisme de Pere Navarro és simplement una excusa. Rebutja el sobiranisme no perquè veu en l’Estat federal una alternativa a l'Estat propi per via de la independència, sinó perquè no se sent prou identificat amb l’aspiració de Catalunya de reeixir com a nació, aquella amb més antigor que totes les ideologies que es fan i es desfan, i amb pòsit i mèrits per assolir la suprema categoria sobirana. 

En Pere Navarro i els seus coreligionaris haurien de saber que, si realment volen un Estat federal, la seva primera feina és reclamar un Estat que ho sigui, i no engreixar l’Espanya unitària. Si el seu federalisme fos sincer, podrien combregar amb molts postulats de la nova era del president Mas. Malauradament, són federalistes, per dir alguna cosa, i així justificar l’oposició a l’emancipació nacional.

TRUMFOS A LA MÀ

Abans del referèndum sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009, el diàleg independentista era pràcticament inexistent, i el que va ser un agosarat exercici del dret a decidir s’ha estès com una taca d’oli amb unes conseqüències que només la perspectiva històrica podrà qualificar.

Hi han ajudat, sens dubte, un sèrie d’atacs a la identitat catalana. En són exemples recents la bel·ligerància dels partits espanyolistes, els boicots comercials, la retallada de l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, la sentència contra la immersió lingüística a l’escola, els insults pecesbarbians, i, en definitiva, l’ancestral incomprensió de la realitat del nostre país.

No descobrirem ara que Catalunya només reacciona a cops de bastó, que és un poble mesell que ha après a encaixar les clatellades sense rebel·lar-se, actuant com l’esclau que admet i consagra l’autoritat de l’amo. Tal vegada aquesta és la raó per qual Madrid riu per sota del nas quan celebrem la Diada Nacional el dia en què el Borbó va entrar victoriós a Barcelona.

La crisi econòmica, especialment agressiva i demolidora a l’estat espanyol, ha posat sobre la taula el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, un desequilibri que pivota sobre la política i la societat catalanes encara que mai abordat amb la contundència que caldria. El dèficit es visualitza com una qüestió a resoldre, un greuge, però no com la solució per resoldre les mancances estructurals de les finances públiques catalanes i, de retruc, l’eliminació de les retallades socials, la generació d’ocupació i l’activació de l’economia productiva.

El president Mas és responsable de redreçar políticament la crisi catalana. Té tots els trumfos a la mà per ser l’artífex de la transició nacional, que no és altra que l’obtenció de la sobirania política, social, econòmica i fiscal. Si vol raons de pes, si vol excuses, n’hi ha pels descosits. Encarar la crisi econòmica quan el dèficit fiscal és inqüestionable i aberrant requereix cops de timó a l’alçada de la tempesta. No pot prendre’s un any per plantejar al govern espanyol el pacte fiscal que, d’antuvi, ja sabem que serà inexistent o insuficient. Abanderi, president, la qüestió identitària, per dignitat, i l’econòmica, per necessitat, amb una decidida finalitat: la secessió. En cap cas no sigui un segon Zapatero que actuï tard i malament. Pot enfonsar-se vostè i el país que se suposa lidera.

DUES INDEPENDÈNCIES

Catalunya no està prou madura per assolir la independència, en paraules del president Mas. Segons una altra opinió, s'ha de passar de la motivació identitària a l'econòmica. Jordi Finestres, en el seu article Macià, Companys i Mas, a Nació Digital, diu que cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana, o més espanyola que catalana, comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. Més endavant sembla voler anorrear tot allò que fa tuf de puritanisme català.

Estic d'acord en què al carro de la independència s'hi han de sumar les diferents sensibilitats, sinó no passarem del camp de les intencions; no endebades sóc partidari de la transversalitat. Ara bé, no hem de confondre les coses. No podem dir-nos Nació i crear un Estat només amb l'excusa de viure millor o tenir una política fiscal pròpia. Si l'argument fos aquest, seriem més una societat anònima que una nació-estat, un col·lectiu descafeïnat. Catalunya ha de tenir identitat i personalitat i caràcter. Per aquestes característiques no hem de veure l'estereotip de "les Tresines" de l'Eixample -en la metàfora de Jordi Finestres-, sinó tot el bagatge històric, sociocultural i d'entendre la vida que constitueix el pòsit català. No ens hem de tancar al món -¿qui podria posar avui dia portes al món?-, però tampoc renunciar a ser nosaltres, de la mateixa manera que cap nacional d'altres estats voldria deixar de ser allò que el defineix.

Euskadi i Navarra tenen concert econòmic i menys atur que Catalunya. No en tenen prou amb això, almenys els bascos, doncs aspiren a exercir el dret a decidir o directament a declarar la independència. ¿Per a viure millor? En part sí, però sobretot per viure d'acord amb la seva personalitat, la que han mantingut a través dels temps. Aquest és el motiu i també la necessitat que genera la seva ambició nacional. Que els independentistes ‘fiscals’ de nova generació acceptin els 'identitaris', car aquests ho som abans de tot per convicció.

EL GOVERN DELS MILLORS?

El Govern dels millors que preconitzava Artur Mas si resultava elegit president de la Generalitat, ¿és aquest Govern que ha nomenat? Va xerrar massa, va emfatitzar massa, va fer massa fanfàrria, perquè els que ens esperàvem veure un equip humà fora de sèrie, més aviat li veiem un equip fora borda, i inclús retrògrad.

Solament unes pinzellades. La vicepresidenta del Govern i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, pertany al més pur estil conservador, devota de l’unionista (i no perquè sigui d’Unió) Duran i Lleida, la qual ja va declarar a La Vanguardia que CiU "no era independentista, en absolut". L’Artur Mas, tampoc no l’ha encertada amb la designació de Pilar Fernández Bozal. ¿No hi havia ningú millor per a Justícia, que una advocada de l’Estat implicada en evitar les consultes sobiranistes? Ja ha deixat anar aquesta consellera que no és prioritari recuperar les competències retallades per l’Estatut en matèria de justícia. Comencem bé; no fos cas que l’expedientin els seus superiors de l’escalafó...!

Què de dir Felip Puig: un gat vell, que hi veu a les fosques. Als altres els veig anodins, amb falta de trempera per a tenir penjada l’etiqueta "dels millors". Vull donar un vot de confiança a Ferran Mascarell que, vés per on, s’ha forjat en altres files, i que haurà de fer mans i mànigues per no renunciar als seus principis i aplaudir l’ideari convergent.

Ja sé que hem de concedir els clàssics 100 dies de marge a la gestió, però em temo que en determinats consellers els cent dies seran precisament per confirmar el que acabo de deixar anar. I és que d'un pi no n'esperis cireres.

LA POR AL DRET DE DECIDIR O LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

Artur Mas defensa l’obtenció del concert econòmic per a Catalunya. Per desmarcar-lo del terme “concert” que tenen el País Basc i Navarra –règim específic i exclusiu per als territoris forals, segons el TC- l'anomena Pacte fiscal català o Acord econòmic català (El País, 25/9/2010). La qüestió econòmica serà el producte estrella de CiU per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Deixa de banda el 'dret a decidir' i prefereix negociar un millor tracte fiscal amb Espanya, que dit en altres paraules significa seguir pidolant perquè allò que s’ha generat a Catalunya hi retorni en superior quantitat. De tots és sabut que mitjançant la contribució a la solidaritat estatal anem perdent posicions en el rànquing autonòmic de recursos per càpita després de l’anivellament.

Però no tot el que necessita Catalunya és un millor tracte fiscal, sinó que per ser competitius hem de decidir per nosaltres mateixos, al marge del Govern de l'Estat i de la cotilla constitucional. I estem parlant de les inversions, de la innovació, de les grans infraestructures, de l’estratègia de les comunicacions, dels eixos logístics, dels contactes internacionals, de la política empresarial i social, de la regulació de l'ocupació, de l'ordenació dels tributs, de la política d’immigració. Això no són simplement diners, es tracta d'economia, de recursos, producció, riquesa, distribució de la riquesa i benestar social.

El problema de Catalunya és un greuge comparatiu i un empobriment productiu i humà que no s’arregla amb una variant “del peix al cove” sinó avançant cap a una política d’estat, creant un Estat propi. Les pretensions, si acaben aquí, seran escasses i a sobre serem vistos, els catalans, com uns rapinyaires. No és massa esperançador que l’Artur Mas digui en l’entrevista d’El País, que l'assoliment del 'dret a decidir' ha de comptar amb majories superiors al 60%, i al mateix temps no es proposi informar la societat catalana de la bondat i els beneficis de tenir un Estat independent. Ara per ara, és políticament correcte el silenci, bé perquè falta valentia, bé perquè sobra submissió.

Permetre que els catalans visquin en la ignorància de les pròpies possibilitats no facilita la determinació per a elegir el nostre futur. Tenir consciència de la realitat ens ha d’obrir els ulls i fer-nos lliures. Que no digui el Sr. Mas que les necessitats de Catalunya passen per un conveni econòmic amb Espanya, sinó que la situació, abans i després de la crisi, ens porta molt més enllà. ¿No serà que amb tant d’espoli, tanta anihilació, patim la síndrome d’Estocolm?

ESTAT ARTIFICIAL

Artur Mas –ha dit- que prioritza l’enfortiment de la nació catalana a un estat creat “artificialment”. La nineta del seus ulls és el concert econòmic a l'alçada del país Basc i Navarra amb el qual s’hi vol emmirallar. De ben segur que no l’obtindrà, de ben segur que ja s’ho pensa. Malgrat això, és l’arma que té a les eleccions per demostrar que juga fort.

El concert econòmic dels territoris forals és un privilegi històric que no és fàcilment exportable a Catalunya. El TC ja ha establert la diferenciació dels drets històrics i els límits d’aplicació. A més, el concert obriria la caixa del trons per a altres comunitats si és concedís a Catalunya. València vindria immediatament al darrere.

No li perdono al Sr. Mas, líder d’un partit que s’autoanomena nacionalista, que cregui que constituir un Estat propi, la màxima aspiració de tota nació, sigui una cosa “artificial”, és a dir, “no natural”. Hauria de veure que és consubstancial a tota nació tenir un estat que la representi plenament, sense intermediaris, sobiranament. Contràriament, la nació esdevé un concepte folklòric, de cartró pedra, de Port Aventura.

En Felip Puig en dóna una de calenta; l’Artur Mas, una de freda. L’ambigüitat de Convergència és crònica. Que s’ho facin mirar.