He sentit un cop sec.
Aquí, i ara
mateix.
Tanco els
ulls en l’instant
que em
disputo preguntes
com aquell
que li cal
el triomf de
l’engany
per retardar
el després.
Què em
colpeja els sentits?
D’on ve? De
què és senyal?
Si hagués
estat un tro,
del llamp i
de la pluja
portaria l’assot.
Si una copa
trencada,
als peus
tindria els vidres
de licors i
esperances.
Si es
tractés d’un desig
esquinçat contra
el vent,
duria sang
als dits.
Si aquell
que vaig ferir
es deixés anar mort,
sentiria: Assassí!
Si un huracà
batés
l’última de
les portes,
aprendria a
dir amén.
No és cap
d’aquestes coses,
o són totes
en una:
el cop sec,
descarnat
de la més
vulgar, dura,
rígida,
cantelluda,
decadent i
absoluta
pedra, d’entre
les pedres
que un
arrossega abans
d’exclamar
un crit ingràvid
a tocar del
barranc.
