RECEPTARI D'ABSÈNCIES

Em puc introduir en un crit

abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert

apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia

d’un temps que no vindrà.

Desfullar veritats

i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor

inexplorat del teu paisatge

i envejar l’avidesa

de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc

en fragments fets d’instants,

en l’espai que cabria dins d’un pam,

en l’engruna d’un mot,

en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu

—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la d’absències.

Per això cada nit t’estimo,

i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.

Solitàriament procaç,

allibero un crit íntim

com si vingués de tu,

com un plaer entre dos.  

UN RELLOTGE POT PERDRE LES AGULLES

Un rellotge pot perdre les agulles

i un home descobrir,

malgrat l’esfera en blanc, malgrat

enganyar-se en el compte de les hores,

que encara el temps s’escola

cap a l’eixut sorral. 

He tancat la finestra

quan el sol s’enlairava   

en el darrer migdia.

El gerro disfressat amb flors de plàstic

menteix una perenne primavera;

ja no trepitjaré 

les fulles decadents de la tardor.

Portes endins, aturo les paraules

i emmudeixo el batent de l’aigua

perquè la pluja soni

només en algun lloc, ben lluny d’aquí.

Tot romandrà quiet, com l’aire

de l’ampolla envellint al soterrani.

Sóc jo i el meu succés:

l’home reclòs que duu

les busques del rellotge

clavades a l’esquena.

Les agulles mai no perdonen.

SECRETS

Vam dir que no tindríem

secrets entre nosaltres.

Que transparents seríem, com el vidre;

com l’aigua, tu reblares.

Però tothom menteix, inclús el temps,

perquè amaga el futur i mai no explica 
el demà de les flors, el testimoni
del que en dèiem amor.
El dia que et calgué una pregunta,
jo bevia una altra aigua.