RECEPTARI D'ABSÈNCIES

Em puc introduir en un crit

abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert

apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia

d’un temps que no vindrà.

Desfullar veritats

i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor

inexplorat del teu paisatge

i envejar l’avidesa

de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc

en fragments fets d’instants,

en l’espai que cabria dins d’un pam,

en l’engruna d’un mot,

en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu

—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la d’absències.

Per això cada nit t’estimo,

i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.

Solitàriament procaç,

allibero un crit íntim

com si vingués de tu,

com un plaer entre dos.  

INTERVAL

Desitjar i no tenir; enyorar el que tinguérem,

són les cruels constants que dóna el temps.

De la decepció no en treurem una lírica;

tampoc de qui percep un oasi llunyà
més enllà de la set, 
n’arriba a tastar l’aigua i veu que és un miratge 
fugisser i vaporós. Irrepetible. 
Vénen a ser els extrems d’un mateix desconsol.

Hi ha un moment, però, precís i exacte,

lliure de tot neguit, on cap de les frisances

no s’entrellaça amb l’altra. 
L’he vist en la ingràvida gota d’aigua suspesa 
entre el doble univers de la clepsidra.
El tinc en la tendresa
d’un sospir sostingut a mitja veu,
i en l’espai d’un segon guardat dins un parèntesi.

Som tu i jo compartint aquest únic instant:

no comptem el viatge que ens ha dut fins aquí,

ni el demà o si algú el desfilarà. 
És el nostre interval. 

ESTACIÓ AMB SAXO

 

Les estacions sempre tenen l’ànima lleu:

anuncis que varien, passos sense petjada,

l’adéu fet amb la mà fonent-se al mateix temps 

que l’últim dels vagons.

Per això mai ningú no ha construït  

cap forma de l’amor en les andanes.

Només petits oasis, l’aire d’un sentiment.

Prou aire per sentir aquell anònim saxo

tocant Unchained melody

com qui dedica una banda sonora 

per al teló de fons del comiat.

No podria sorprendre’ns millor escenografia: 

tu i jo, la nostra música, 

enduts enllà dels límits de l’estricta 

frontera dels rails. 

Hem plantat un record a voravia.