23 de des. 2014

INTERVAL













Desitjar i no tenir; enyorar el que tinguérem,
són les cruels constants que dóna el temps.
De la decepció no en treurem una lírica;
tampoc de qui percep un oasi llunyà
més enllà de la set, 
narriba a tastar l’aigua i veu que és un miratge 
fugisser i vaporós. Irrepetible. 
Vénen a ser els extrems d’un mateix desconsol.

Hi ha un moment, però, precís i exacte,
lliure de tot neguit, on cap de les frisances
no s’entrellaça amb l’altra. 
Lhe vist en la ingràvida gota daigua suspesa 
entre el doble univers de la clepsidra.
El tinc en la tendresa
dun sospir sostingut a mitja veu,
i en lespai dun segon guardat dins un parèntesi.
Som tu i jo compartint aquest únic instant:
no comptem el viatge que ens ha dut fins aquí,
ni el demà o si algú el desfilarà. 
És el nostre interval. 


13 de des. 2014

MONEDES DE MÚSIC











No massa lluny de mi,
una guitarra toca.
La melodia és bella i animosa,
d’un ritme que s’imposa al caminar.
Arribo al lloc. Esguardo
el músic de carrer.
Què deu sentir aquest noi
que sota el pont del tren
bescanvia la música
a la ventura d’unes
monedes que seran poques i tristes?
Quan deixo anar la meva,
el terra sona a buit. 
Passa el tren i les vies
dringuen com si llancés monedes falses.
Són els metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.


7 de des. 2014

LA VIDA EN 'OFF'












Quan repasses les llargues hores del temps viscut
i veus que sobreïxen els rellotges,
saps que ha arribat l’edat de la memòria.
De la retrospectiva construeixes una èpica:
busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna
un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya
que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres
del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren
ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.
Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.
És el temps del present, de la veritat certa.  
Deixa, doncs, que la vida
per si sola s’expliqui amb veu en off.



26 de nov. 2014

PERDUT EN LES CARTES D'AMOR














Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.
En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,
sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.
En la nit desvetllada i en els somnis del dia,
entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.
Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,
per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:
retenir papallones i estimar damunt l’herba,
fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.
Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades
sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.





18 de nov. 2014

ESTACIÓ AMB SAXO

 














Les estacions sempre tenen l’ànima lleu:
anuncis que varien, passos sense petjada,
l’adéu fet amb la mà fonent-se al mateix temps 
que l’últim dels vagons.
Per això mai ningú no ha construït  
cap forma de l’amor en les andanes.
Només petits oasis, l’aire d’un sentiment.

Prou aire per sentir aquell anònim saxo
com qui dedica una banda sonora 
per al teló de fons del comiat.
No podria sorprendre’ns millor escenografia: 
tu i jo, la nostra música, 
enduts enllà dels límits de l’estricta 
frontera dels rails. 
Hem plantat un record a voravia.