23 de des. 2014

INTERVAL













Desitjar i no tenir; enyorar el que tinguérem,
són les cruels constants que dóna el temps.
De la decepció no en treurem una lírica;
tampoc de qui percep un oasi llunyà
més enllà de la set, 
narriba a tastar l’aigua i veu que és un miratge 
fugisser i vaporós. Irrepetible. 
Vénen a ser els extrems d’un mateix desconsol.

Hi ha un moment, però, precís i exacte,
lliure de tot neguit, on cap de les frisances
no s’entrellaça amb l’altra. 
Lhe vist en la ingràvida gota daigua suspesa 
entre el doble univers de la clepsidra.
El tinc en la tendresa
dun sospir sostingut a mitja veu,
i en lespai dun segon guardat dins un parèntesi.
Som tu i jo compartint aquest únic instant:
no comptem el viatge que ens ha dut fins aquí,
ni el demà o si algú el desfilarà. 
És el nostre interval. 


13 de des. 2014

MONEDES DE MÚSIC















No massa lluny de mi,
una guitarra toca.
La melodia és bella i animosa,
dun ritme que s’imposa al caminar.
Arribo al lloc. Esguardo
el músic de carrer.
Què deu sentir aquest noi
que sota el pont del tren
bescanvia la música
a la ventura d’unes
monedes que seran poques i tristes?
Quan deixo anar la meva,
el terra sona a buit. 
Passa el tren i les vies
dringuen com si llancés monedes falses.
Són els metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut, 
ell i jo, el compàs.




7 de des. 2014

LA VIDA EN 'OFF'












Quan repasses les llargues hores del temps viscut
i veus que sobreïxen els rellotges,
saps que ha arribat l’edat de la memòria.
De la retrospectiva construeixes una èpica:
busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna
un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya
que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres
del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren
ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.
Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.
És el temps del present, de la veritat certa.  
Deixa, doncs, que la vida
per si sola s’expliqui amb veu en off.



26 de nov. 2014

PERDUT EN LES CARTES D'AMOR














Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.
En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,
sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.
En la nit desvetllada i en els somnis del dia,
entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.
Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,
per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:
retenir papallones i estimar damunt l’herba,
fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.
Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades
sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.





18 de nov. 2014

ESTACIÓ AMB SAXO

 



















Les estacions sempre tenen l’ànima lleu:
anuncis que varien, passos sense petjada,
l’adéu fet amb la mà fonent-se al mateix temps 
que l’últim dels vagons.
Per això mai ningú no ha construït  
cap forma de l’amor en les andanes.
Només petits oasis, l’aire d’un sentiment.

Prou aire per sentir aquell anònim saxo
com qui dedica una banda sonora 
per al teló de fons del comiat.
No podria sorprendre’ns millor escenografia: 
tu i jo, la nostra música, 
enduts enllà dels límits de l’estricta 
frontera dels rails. 
Hem plantat un record a voravia. 


13 d’ag. 2014

POETA A LA PLATJA (HAIKUS I TANKES)












            I

Cada tempesta
omple el jardí de peixos
i el mar de pètals.

Vaixells naveguen
allunyats de rumb i àncora
pel blau celeste.

Les blanques veles,
com llençols que es despleguen
en terrats d’aigua.

Les teves llunes
em guien quan et banyes
tan cristal·lina.

Oh quin mestratge
el vaivé de les ones,
l’esclat d’escumes.

            II

Damunt la sorra
escric fràgils poemes
amb l’esperança
que una mirada els prengui
i salvi de l’onada.

Potser retornin
muntant la pell de nacre
del meu naufragi.
Hi ha qui recull petxines
quan moren els poetes.






27 de jul. 2014

ACRÒPOLIS















Sopem a la terrassa,
amb vistes a l’Acròpolis.
Els llums i la distància ens amaguen
les esquerdes dels murs.
Un estigma hi penetra,
com en el nostre amor:
l’àcid pòsit del temps
que fendeix les columnes.

Callem, perquè el silenci
és el refugi on aïllem el passat;
és la treva que ens salva
de no lluitar-nos ara, ni demà.

Del no-res em pregunta:
Ens queda amor, encara?
I un calfred de punyal
viatja per l’esquena.
Queda el que som nosaltres;
no li diguem cap nom,
responc, mentre segueixo 
repassant les ruïnes
i buscant en el fris uns altres ulls,
llunyans, per aguantar-ne la mirada.

No li direm cap nom,
però sabem que mai
no ens estimarem prou.
On la ciutat s’enfonsa no hi ha amor:
resta només el plany
compassiu de les pedres. 


5 de jul. 2014

SECRETS



Vam dir que no tindríem
secrets entre nosaltres.
Que transparents seríem, com el vidre;
com l’aigua, tu reblares.
Però tothom menteix, inclús el temps,
perquè amaga el futur i mai no explica 
el demà de les flors, el testimoni
del que en dèiem amor.
El dia que et calgué una pregunta,
jo bevia una altra aigua.


29 de juny 2014

(DES)RECORDANT















Sempre vaig creure, pare, que vivies
resseguint el passat.
Et brillaven els ulls amb els records
d’allò que en feies èpica:
la guerra, devorant-te la infància,
les gestes de la mili, l’esforç de sol a sol
que esculpeix a les mans la duresa espartana.
Però un dia al mirall
t’hi reflectires com un rostre inconegut.
Ja no sabies veure’t tu. Ningú.
Vas desaprendre-ho tot, menys el teu nom.
Cap altra malaltia no podia
en tu ser tan cruel. Sense memòria, 
assajaves la mort.


18 de maig 2014

LABERINTS SENSE DRECERA (TANKES)

















          I
Jo tinc l’enigma
i Déu, la saviesa.
Una pregària,
la sap abans d’oir-la,
però quan, la resposta?

          II
Voldria entendre
paisatges que m’esperen.
El riu quimèric,
¿té un barquer i riba clara,
o és la nit ofegada?

          III
No beguis l’aigua
de la font. Fes-la córrer
buscant sortida.
Els laberints s’enfonsen
on manen les marees.

12 d’abr. 2014

DESTRIANT SILENCIS (TANKES)




















          I
Escric poemes
amb els retalls dels dies
i degotissos
d’hores. Si algú se’ls mira,
que hi dediqui un silenci.

          II
Som dos silencis,
perquè la guerra esclafa
cors i paraules.
Tu el tens per les absències;
jo, de vençuda pàtria.

          III
Cauen les fulles.
En tocar el terra deixen
soroll d’enclusa.
La tardor ja em colpeja;
preludi de silenci.

          IV
La mar callada,
és remor en la memòria,
de quan lliscaven
pel nostre cos, escumes,
únic vel de nuesa.

          V
Els amants sempre
estimen en silenci.
Temen que l’aire
escampi la breu, fràgil
i secreta abraçada.

          VI
Jardins del claustre:
quan la nit endormisqui
el doll de l’aigua,
podré escoltar murmuris
de rosada en els lliris.


24 de març 2014

NO M’ESPEREU (1914)













No m’espereu. Sortiu
a celebrar la pau perquè no en sabeu d’altra.
Camí de casa feu les abraçades
que us ha negat la guerra. 
Aquests anys han estat tan esquerps que potser
en el cor us revinguin batecs darma.
Des dara les proeses mereixen ser oblidades.
Sembreu sense revenja els camps que hem arrasat; 
que el sol i el blat adobin les despulles.
No em mireu. Ja no puc riure amb vosaltres:
haureu d’acontentar-vos amb les rialles velles.
No patiu pel que puguin semblar llàgrimes:
també els vidres s’entelen quan de cop
hi penetren les bales.

Marxeu. Només deixeu-me una petita escletxa,
com si tingués sentit airejar la trinxera,
i quan us vegi lluny, tan lluny que jo mateix 
em confongui amb la terra, llançaré l’últim crit. 
On vaig, els morts romanen sempre morts.
Maleïda la guerra! Què en faig daquesta pau?
Qui em retorna la vida?




11 de març 2014

BLUES DE FINAL DE COMBAT

El soldat ferit, de Marcel Janco






















Avui els bombarders han aturat
els seus tambors. Cap bala ja no esquinça
el vel impur de l’aire fumejant.
És molt dur el silenci quan se sent
amb pedres a loïda i entre ferros vençuts.
Algú diu que la guerra s’ha acabat;
ve dun cant ofegat, com de sordina.
Potser l’home menteix, potser ningú no canta,
perquè la guerra romp les melodies.
Però és ben certa aquesta pau, la meva:
particular, interna, exhalant, del color
fangós que pren la sang dels soldats abatuts.
Si abans algú cantava, que canti un blues per mi.
Sol, en l’últim combat.  

2 de febr. 2014

EN EL COR D'UNA ALTRA ÀNIMA (TANKES)














            I
—On guardes l’ànima,
oh terra eixuta, òrfena
de fulles verdes?
—És a dins de qui em vessa,
en la pols, una llàgrima.

            II
Va despullar-se
de les filosofies.
Ja nu, sentia
el cruixit de l’ossada
per les runes de l’ànima.

           III
Va vendre l’ànima
pel preu del goig d’un dia
interminable.
En morir li trobaren
l’eternitat minvada.    


           IV
La consciència
em feia d’adversari,
però era l’ànima  
qui en el somni ens vencia;
després no despertàvem. 

           V
Si esdevinc ànima,
que l’eternitat trenqui
el seu rellotge.
Deixeu-m’hi endur les hores,
el temps de la memòria.