SEGONS COM MIRIN LES FINESTRES

Hi ha finestres que miren cap endins.

Una d’aquestes em coneix

de veure’m quan no miro,

de fer-me entrar la llum

com si vingués a rebre’m,

d’evitar-me plorar

veient que pel carrer no puges.

Hi ha finestres que miren cap enfora.

Són freqüents en els somnis:

veig parets i finestres

a l’altra banda del carrer,

amb rostres enganxats als vidres

que mai no deixen junts

de mirar-me la meva.

Hi ha finestres que miren cap enlloc.

Hi ha llocs sense finestres.

MONEDES DE MÚSIC

No massa lluny de mi,

una guitarra toca.

La melodia és bella i animosa,

d’un ritme que s’imposa al caminar.

Arribo al lloc. Esguardo

el músic de carrer.

Què deu sentir aquest noi

que sota el pont del tren

bescanvia la música

a la ventura d’unes

monedes que seran poques i tristes?

Quan deixo anar la meva,
el terra sona a buit. 

Passa el tren i les vies

dringuen com si llancés monedes falses.

Són els metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.