No massa
lluny de mi,
una
guitarra toca.
La melodia
és bella i animosa,
d’un ritme
que s’imposa al caminar.
Arribo al
lloc. Esguardo
el músic de
carrer.
Què deu
sentir aquest noi
que sota el
pont del tren
bescanvia
la música
a la
ventura d’unes
monedes que
seran poques i tristes?
Quan deixo
anar la meva,
el terra sona a buit.
el terra sona a buit.
Passa el
tren i les vies
dringuen
com si llancés monedes falses.
Són els
metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada