Un rellotge pot perdre les
agulles
i un home descobrir,
malgrat l’esfera en blanc,
malgrat
enganyar-se en el compte
de les hores,
que encara el temps s’escola
cap a l’eixut sorral.
He tancat la finestra
quan el sol s’enlairava
en el darrer migdia.
El gerro disfressat amb flors
de plàstic
menteix una perenne
primavera;
ja no trepitjaré
les fulles decadents de la
tardor.
Portes endins, aturo les
paraules
i emmudeixo el batent de
l’aigua
perquè la pluja soni
només en algun lloc, ben
lluny d’aquí.
Tot romandrà quiet, com
l’aire
de l’ampolla envellint al
soterrani.
Sóc jo i el meu succés:
l’home reclòs que duu
les busques del rellotge
clavades a l’esquena.
Les agulles mai no
perdonen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada