I
La
melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.
II
Al
jardí torno
de
quan érem feliços.
Tu
i jo, per sempre,
vam dir. Però els teus llavis
ja
no tenen paisatge.
III
Si
em preguntessin
què
voldria emportar-me
a
l’erm exili,
diria:
la trobada
primera,
on tot comença.
IV
Damunt
jo ploro
de
llàgrimes antigues,
esmorteïdes
entre
els porus dels marbres
fins
que un plany les revifa.
V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto
en un mortal
silenci.
VI
Si
el temps poguéssim
guardar,
tot jo seria
infant
encara.
A
l’equipatge porto,
morta,
la innocència.
VII
Llaura
el camp. Sembra.
Vetlla
perquè la pluja
venci
l’ortiga.
Sigues
arrel i espiga,
i
després, foc, pa i cendra.
VIII
Ja
sona l’hora
de
mitjanit. Escolto
sis
campanades
fugisseres
pel dia;
sis
més, se’m queden dintre.
IX
Quan
el rellotge
hagi
acabat les hores
deixaré
caure,
de
les mans, paper i tinta,
i
les paraules balbes.
X
L’últim
poema
serà
una plana escrita
en
blanc, tan buida,
fràgil
i entenedora
com
la ploma que vola.
