HORES COLLIDES (TANKES)

         I

La melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.

        II

Al jardí torno

de quan érem feliços.

Tu i jo, per sempre,

vam dir. Però els teus llavis

ja no tenen paisatge.

        III

Si em preguntessin

què voldria emportar-me

a l’erm exili,

diria: la trobada

primera, on tot comença.

        IV

Damunt jo ploro

de llàgrimes antigues,

esmorteïdes

entre els porus dels marbres

fins que un plany les revifa.

        V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto

en un mortal silenci.

        VI            

Si el temps poguéssim

guardar, tot jo seria

infant encara.

A l’equipatge porto,

morta, la innocència.

        VII

Llaura el camp. Sembra.

Vetlla perquè la pluja

venci l’ortiga.

Sigues arrel i espiga,

i després, foc, pa i cendra.

        VIII

Ja sona l’hora

de mitjanit. Escolto

sis campanades

fugisseres pel dia;

sis més, se’m queden dintre.

        IX

Quan el rellotge

hagi acabat les hores

deixaré caure,

de les mans, paper i tinta,

i les paraules balbes.

        X

L’últim poema

serà una plana escrita

en blanc, tan buida,

fràgil i entenedora

com la ploma que vola.