Ens ajuntem.
Amb cert desordre alcem les copes
perquè s’expressi el vidre.
Brindem sabent que tot està brindat,
però és nou el xampany que se m’aboca
darrere d’un maldestre, brusc
i fatal moviment.
Dissimulo. Em refaig.
M’enduc als llavis la minvada copa:
gairebé el simple gest de beure.
Discretament m’eixugo els dits humits.
Les copes s’assosseguen a la taula.
M’elevo per l’espai
de les minúscules
i volàtils bombolles
que es van perdent
com els brindis d’un altre temps.
