Tu vius en l’altre extrem del poble
entre cases que fan soroll de buit.
Si ajuntéssim el poble cabria en un carrer.
Tot i així no em coneixes, però el teu pare i jo
ens saludàvem si en algun lloc coincidíem.
Encara el tinc present
perquè em feia venir el retrat del meu.
Nosaltres dos també mantenim la semblança,
com s’assemblen els fruits d’un mateix arbre,
el pinyol al pinyol
o l’ànima al seu propi buit.
Mira les tombes,
tan iguals i ordenades com les blanques
tecles d’un vell piano.
Els noms recorden altres noms
i les dates recorden anys perduts.
Forçats a ser entre nosaltres,
caldrà que ens rellevem si volem perdurar,
almenys com flors tallades
que el temps va mantenint al fons
d’un gerro humit.
Serà un remei d’estricta
proximitat: quan jo deixi de ser qui sóc
i ton pare i el meu em confonguin amb tu,
tu aniràs fent,
i et giraràs
i respondràs cada vegada
que et cridin pel meu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada