5 de des. 2011

TRUMFOS A LA MÀ

Abans del referèndum sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009, el diàleg independentista era pràcticament inexistent, i el que va ser un agosarat exercici del dret a decidir s’ha estès com una taca d’oli amb unes conseqüències que només la perspectiva històrica podrà qualificar.

Hi han ajudat, sens dubte, un sèrie d’atacs a la identitat catalana. En són exemples recents la bel·ligerància dels partits espanyolistes, els boicots comercials, la retallada de l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, la sentència contra la immersió lingüística a l’escola, els insults pecesbarbians, i, en definitiva, l’ancestral incomprensió de la realitat del nostre país.

No descobrirem ara que Catalunya només reacciona a cops de bastó, que és un poble mesell que ha après a encaixar les clatellades sense rebel·lar-se, actuant com l’esclau que admet i consagra l’autoritat de l’amo. Tal vegada aquesta és la raó per qual Madrid riu per sota del nas quan celebrem la Diada Nacional el dia en què el Borbó va entrar victoriós a Barcelona.

La crisi econòmica, especialment agressiva i demolidora a l’estat espanyol, ha posat sobre la taula el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, un desequilibri que pivota sobre la política i la societat catalanes encara que mai abordat amb la contundència que caldria. El dèficit es visualitza com una qüestió a resoldre, un greuge, però no com la solució per resoldre les mancances estructurals de les finances públiques catalanes i, de retruc, l’eliminació de les retallades socials, la generació d’ocupació i l’activació de l’economia productiva.

El president Mas és responsable de redreçar políticament la crisi catalana. Té tots els trumfos a la mà per ser l’artífex de la transició nacional, que no és altra que l’obtenció de la sobirania política, social, econòmica i fiscal. Si vol raons de pes, si vol excuses, n’hi ha pels descosits. Encarar la crisi econòmica quan el dèficit fiscal és inqüestionable i aberrant requereix cops de timó a l’alçada de la tempesta. No pot prendre’s un any per plantejar al govern espanyol el pacte fiscal que, d’antuvi, ja sabem que serà inexistent o insuficient. Abanderi, president, la qüestió identitària, per dignitat, i l’econòmica, per necessitat, amb una decidida finalitat: la secessió. En cap cas no sigui un segon Zapatero que actuï tard i malament. Pot enfonsar-se vostè i el país que se suposa lidera.

29 d’oct. 2011

DUES INDEPENDÈNCIES

Catalunya no està prou madura per assolir la independència, en paraules del president Mas. Segons una altra opinió, s'ha de passar de la motivació identitària a l'econòmica. Jordi Finestres, en el seu article Macià, Companys i Mas, a Nació Digital, diu que cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana, o més espanyola que catalana, comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. Més endavant sembla voler anorrear tot allò que fa tuf de puritanisme català.

Estic d'acord en què al carro de la independència s'hi han de sumar les diferents sensibilitats, sinó no passarem del camp de les intencions; no endebades sóc partidari de la transversalitat. Ara bé, no hem de confondre les coses. No podem dir-nos Nació i crear un Estat només amb l'excusa de viure millor o tenir una política fiscal pròpia. Si l'argument fos aquest, seriem més una societat anònima que una nació-estat, un col·lectiu descafeïnat. Catalunya ha de tenir identitat i personalitat i caràcter. Per aquestes característiques no hem de veure l'estereotip de "les Tresines" de l'Eixample -en la metàfora de Jordi Finestres-, sinó tot el bagatge històric, sociocultural i d'entendre la vida que constitueix el pòsit català. No ens hem de tancar al món -¿qui podria posar avui dia portes al món?-, però tampoc renunciar a ser nosaltres, de la mateixa manera que cap nacional d'altres estats voldria deixar de ser allò que el defineix.

Euskadi i Navarra tenen concert econòmic i menys atur que Catalunya. No en tenen prou amb això, almenys els bascos, doncs aspiren a exercir el dret a decidir o directament a declarar la independència. ¿Per a viure millor? En part sí, però sobretot per viure d'acord amb la seva personalitat, la que han mantingut a través dels temps. Aquest és el motiu i també la necessitat que genera la seva ambició nacional. Que els independentistes ‘fiscals’ de nova generació acceptin els 'identitaris', car aquests ho som abans de tot per convicció.

25 d’ag. 2011

SALM PROFÀ

















A Montse Montaner

He pujat a la serra on sé que el demà torna.
Em parla de tants vespres, i jo de les albades,
i del Déu que ens aplega enmig de les capçades.
Llavors, res no em destorba.

Sabem de cada roca, com hi rellisca l'aigua,
del balanceig dels joncs en un delit de vida. 

El cel baixa a la terra i estén l'alè invisible.
Llavors, res no m'espanta.

Des de la serra veig Déu a la llum del dia,
l'ànima de les bèsties i el clam de les persones.
Déu es fa en l'univers i abraça tota cosa.
Llavors, res d'Ell no em priva.

I refà els paradisos perquè el puguem entendre;
serà sense profetes, en verds interminables.
L'esperit comparteixo amb el cor més salvatge.
Des del món, Déu congrega.

18 d’ag. 2011

SI EM CRIDEN A LA GUERRA, MARE


Als infants enduts per la guerra.

Si em criden a la guerra,
un pou d'arrels i algues
obriré més de pressa
que les trinxeres, mare.


No saben d'innocències
els fusells ni les bales.
Claven volcans i espurnes,
sota un cel de fantasmes.

El carrer escampa gossos,
joguines la metralla.
He vist plom en els lliris
i aurores degollades.

No podré tenir ànima
si em fan matar persones.
No vull ser l'àngel negre
ni el voltor que revola.

Avingudes de llàgrimes
emmascaren parpelles.
Aparteu-me aquest calze
que vessa sang i venes!

Els cecs quan dormen veuen
l'ull de Déu, però és l'ombra
de lluernes perdudes
i rellotges sense hora.

Si ha d'endur-se'm la bèstia,
que no sigui en batalla:
sóc nen i encara sento
cançons de bressol, mare.



15 d’ag. 2011

DICCIONARI AD HOC (I)

AD NAUSEAM: La basca d'escoltar els polítics dient cada quatre anys el mateix.
AMBIGUUS: Missatge sobiranista de CiU.
CONTUBERNIUM: L'aliança (improbable) de Catalunya i Euskadi promovent la secessió.
DIGNITAS: L'orgull de pertànyer a un lloc, un país, una cultura.
DISSENSIO: La falta d'unitat dels partits independentistes.
HORRIBILIS: La continua sensació d'estar en campanya electoral.
INVICTUS: La unió dels votants de CiU amb la causa independentista.
LAPSUS LINGUAE: El comentari políticament incorrecte captat quan hom es pensa que té el micròfon apagat.
LAURUS: Llaurer que corona el cap de l'emperador Duran i Lleida.
MANU MILITARI: L'advertiment que fa la Constitució espanyola si perilla la integritat territorial.
PACTUM: Quimera d'alguns per pactar amb Espanya.
QUORUM: Vots obtinguts sumant CiU i PP o PSC i PSOE.
REFERENDUM: Consulta popular que, si és per la independència, CiU diu que 'ara no toca'.
REPETITIO: Les promeses reiterades i malaguanyades, i que els francesos en diuen déjà vu.
SECUNDARIUS: L'Oriol Pujol si va a la llista de Madrid amb Duran i Lleida
SINE DIE: La data incerta en què hi haurà un lideratge independentista comú.
SURSUM CORDA: El goig del dia que s'obté l'Estat propi.
SUMPTUOSUS: Hotel on s'allotgen certs polítics, v. gr. Hotel Ritz.
VIVITOR: Persona que ningú no sap el què fa, però que cobra (especialment diner públic).

9 d’ag. 2011

EL PACTE FISCAL DELS GERMANS MARX

Llegeixo i escolto declaracions del Duran i Lleida, aspirant a entrar en el govern espanyol, i del Mariano Rajoy, candidat a la presidència del govern. El líder d'UDC ja ha avisat que no pensa promoure l'autodeterminació com a mesura de pressió; al seu torn, Mariano Rajoy, diu que veu inviable el pacte fiscal que duu a la cartera CiU.

Diàleg de sords. Tot i això, estan desitjant posar-se d'acord encara que res no es donin. L'important per Duran no és el què, ni el com, sinó les ganes d'estar, de ser-hi, a Madrid. Em fa pensar en la delirant escena de la pel·lícula “Una nit a l'òpera” dels germans Marx. Són dos que volen discutir un llarg contracte que porten a la mà cadascun d'ells, i davant la clàusula inicial ja de per si absurda i reiterativa (la part contractant de la primera part...), l'un li diu a l'altre “per què ens hem de preocupar per una tonteria com aquesta?”, responent-li el segon “Sí, és massa llarg, el contracte!”. I dit, això, esquincen el tros de paper que no els interessa. El final de l'escena rebla el surrealisme dels Marx, quan en el moment de signar els pocs centímetres en què ha quedat reduït el contracte, després de successives retallades, l'un, fent-se el murri, diu “m'havia oblidat de dir-li que no sé escriure”, i Grouxo, com si res no passés, li contesta “és igual, la meva estilogràfica tampoc no té tinta”.

Amb això resumiria el trist paper que pot fer Duran i Lleida en el debat del pacte fiscal si no porta un as a la màniga. L'exercici de l’autodeterminació hauria d’estar present en la discussió de la part contractant de la segona part. Hi són a temps de posar-ho en el programa electoral de les eleccions generals.

6 d’ag. 2011

EL MEU VI, CONTÉ SULFITS?


Els vins han d'indicar a l’etiqueta si contenen sulfits o anhídrid sulfurós per tal de complir amb la directiva comunitària. Per la meva curiositat de llegir-me les etiquetes de tot allò que em prenc, miro la d'un rosat "Ull de llebre" ("Tempranillo", segons l'etiqueta) que acompanya el meu plat. I sorpresa: la informació dels sulfits no està escrita en cap idioma de l'estat espanyol. Que no hi sigui en català, ja no em vindria de nou, tot i que l'elaborador és Bodegues Pinord, de Vilafranca del Penedès, però que tampoc no hi sigui en castellà...!

La indicació dels sulfits és facilitada d'aquesta manera i pel següent ordre: contains sulphites; indeholder sulfitter; enthält sulfite; sisältää sulfiitteja; innehåller sulfiter; inneholder sulfitter; sudėtyje yra sulfitų; satur sulfitus; zawiera siarczyny.

Tinc la sensació que m'estic prenent un vi que no estava destinat a mi; que sóc un intrús a l'ampolla. Sort encara de l'idioma anglès, que m'aclareix que efectivament "conté sulfits". Mai m'hagués passat pel cap tenir un Penedès en una mà i un diccionari a l'altra, i això que representa que és informació per a la salut!

2 d’ag. 2011

L'ETIQUETA DEL CONYAC

Havent dinat, prenc un cafè i, per fer-li companyia, una copa de brandi; vaja, un conyac de tota la vida. Llegeixo el revers de l'etiqueta de l'ampolla de “Torres 5”. Està escrita en castellà i anglès. Em sobta, però, el nom del vinater que va iniciar la destil·lació l’any 1928: Juan Torres Casals. Tant en la versió castellana com en l'anglesa és anomenat “Juan”; no tinc opció per saber si en català hagués estat “Juan” o “Joan”. El català no té gens de presència a l'etiqueta; inclús l'adreça postal de l'embotellador, dedicada a qui fou empresari prohom, és "Miguel" Torres, 6. Arribo a sospitar que comercialment hi deu haver noms que no venen, que són provincians, com si diguéssim.

Em prenc el conyac més de pressa de l'habitual perquè em mena la curiositat, i entro a la pàgina web del productor, l'empresa familiar Torres, de Vilafranca del Penedès. Veig l'arbre genealògic on el destil·lador del brandi que acabo d'assaborir es diu “Joan”, tant en català, castellà i anglès. Celebro que en aquest mitjà li hagin respectat el nom, no així a l'etiqueta que em mira cara a cara a les sobretaules. I, en la racionalitat de la copa mesurada i ben entesa, penso que o bé és “Joan” sempre i a tota hora o, si decideixen traduir-lo com han fet en l'espanyol de l’ampolla per “Juan”, en l'anglès sigui “John”. Oi que no encaixa? Igualtat de tracte, mèrits i condicions!

26 de jul. 2011

PLANY ALS MORTS IGNORATS

A Somàlia.

Hi ha massa morts sota les pedres!...
Mai més ningú no gosarà
cercar les fosses
d’albats i verges, ni esbrinar
de què moriren,
per què moriren trasbalsant
el temps de viure
i els lliris blancs.

El vent escampa
les fredes calbes sense un plany.
Ho veu un àngel
que encén la llàntia més gran,
i obre la casa
de bat a bat.

21 de jul. 2011

LAURA


Ets la pau en la batalla,
la pedra preciosa
polida pels onatges
del mar i l’aigua dolça.

En un instant sabries
retrobar les dreceres
i els perduts universos
més enllà de la terra.

Els teus ulls tot ho diuen:
somrius amb la mirada
i calles quan s’entela
l’horitzó d’enyorança.

L'espurneig d'un cometa
és company de viatge.
Tens un déu impossible,
mirall de mel i plata.

L'ombra de la palmera
t'ha abraçat i al front portes
d'arreu la saviesa
i el llaurer que et corona.

Del lleó i l’harpia
hi ha un àngel que et guarda.
Ves, que per tu una flor
neix a l'arena, Laura!

(A la meva filla Laura -Intissar del Marroc- el dia que compleix 23 anys)

10 de jul. 2011

THOMAS MORE, EL DIFÍCIL PATRÓ MORAL DELS POLÍTICS

Thomas More. Vet aquí el sant patró dels polítics i governants, almenys segons el Vaticà. Els que vulgarment s’anomenen la classe política tenen per encomanar-se a un home de lleis, polític, diplomàtic, humanista, filòsof i teòleg anglès (1478-1535). Però compte amb Thomas More, que no és un personatge fàcil. Ell era una home de conviccions, un home de fe i d’ètica de ferro que sabia on tenia la línea que no podia traspassar. I això va costar-li la vida, tot i la seva trajectòria parlamentària, professional i acadèmica, i haver format part del Consell privat del rei i ser canceller d’Anglaterra. No era l’últim de la fila.

Va ser declarat culpable d’altra traïció perquè no va acatar la llei del Parlament en què es reconeixia el matrimoni del rei fruit del divorci i es rebutjava formalment l’autoritat de l’Església de Roma. Thomas More hagués pogut sotmetre's al nou ordre per “imperatiu legal”, com ara fan alguns polítics amb la constitució que han de jurar o prometre; o hagués pogut mal pair un pacte estrafolari com fan CiU i el PP; o adoptar sense parpellejar la disciplina de la jerarquia, com fan el PSC–PSOE; o haver-se deixat seduir pels privilegis de la noblesa i del patrimoni que gaudia, com faria la majoria. Però no va ser així; More va rebutjar per dues vegades l’acatament de la llei, fou empresonat a la Torre de Londres, jutjat, condemnat a mort i decapitat.

Avui no trobaríem polítics amb aquesta enteresa, que sàpiguen plantar-se contra els postulats il·lícits del partit i en favor de la dignitat de la llengua i la nació catalanes. Els d'ara són professionals de la política que miren el dia a dia, la retribució i la pensió. Tenen massa a perdre, i això que no s’hi juguen la vida.

3 de jul. 2011

EL SOU DELS ALCALDES

El primer acord dels ajuntaments és l’assignació de sous i dietes dels alcaldes i membres del consistori. No ho trobo correcte. No perquè no hagin de cobrar, sinó perquè hom no hauria de poder-se atribuir un sou públic a sí mateix. Que ho fan els empresaris privats? Molt bé; són els seus diners. Els ajuntaments haurien de tenir aprovades les retribucions dels càrrecs electius en funció de diferents variables objectives: nombre d’habitants, pressupost, inversions, i gestió necessària, amb un mínim i un màxim com a factors de correcció. Això amb caràcter permanent i sense dependre de la resolució de l’alcalde de torn cada quatre anys.

Algú em dirà: és que hi ha alcaldes que són consellers comarcals o diputats, o tenen una altra dedicació, i això pot fer variar les retribucions. Doncs bé; aquestes situacions es poden preveure i, en alguns casos, potser no podrien ser alcaldes o no haurien de tenir sou. Els càrrecs haurien de ser més racionals, evitant la concentració i acumulació de poder, en què tothom sabria on estaria i coneixeria a priori l’abast de les possibilitats.

Hem de tenir present que formen part de l’administració pública i, com a tal, les retribucions haurien de poder ser objecte d’impugnació. I, si volen posar-se a l’alçada dels executius del sector privat, també com aquests haurien de ser responsables del compliment dels objectius i de la gestió dels recursos públics. No n’hi ha prou en plegar quan les coses van mal dades.

26 de juny 2011

INDIGNATS

Indignats. Mai aquesta paraula havia significat tant des que està associada a un moviment. Estar “indignat”, en el nou sentit semàntic, equival a plantar cara, bé per necessitat, bé per solidaritat, a un estat socioeconòmic de coses que ens afecten i no podem defugir. Per a mi, la indignació és una reacció a un ordre immediat que trasbalsa el mode de viure i les perspectives de futur. Quan ens pensàvem que els avenços socials eren perpetus i intocables, com una espècie de drets adquirits, veiem com han sofert una forta davallada. I encara no li veiem aturador. On ens duran l'atur, la precarietat laboral, la baixa productivitat i les retallades socials? Al seu torn, la riquesa està en mans d'uns quants, la producció se'n va majoritàriament a l'exterior i el mercat interior no pot consumir perquè no té prou recursos; ans al contrari, existeix un important endeutament familiar.

Ens rebel·lem perquè som conscients de la nostra impotència. No sabem que serà de nosaltres demà perquè els tentacles de la globalització i les seves interaccions fan imprevisible el rumb que seguim. Fa uns anys, quan maldàvem per guanyar drets civils, polítics i socials, sabíem que davant nostre hi havia uns drets que teníem per incorporar a la nostra societat; era qüestió de força i de perseverança assolir-los, un aspecte sociopolític. Avui, no hi ha força col·lectiva que eviti la magnitud del naufragi perquè ens superen l'economia embogida i els seus fantasmes. Per acabar-ho d'adobar, políticament no estem representats amb suficient traça, consciència i dignitat.

Estem indignats per obligació; no tenim alternativa. Inclús ara ja s'indignen aquells que voten, aquells que no pertanyen a grups marginals ni són anti-sistema. A partir d’aquí hem de dir prou i demanar responsabilitats a qui ens ha llençat a un pou al qual no li endevinem el fons. Han de caure els caps que encara s’alcen sense remordiment. Ens han robat una manera d’entendre la vida que ens pensàvem –i ens feien creure- que estava consolidada. L’inici de la recuperació passa per exercir una democràcia social. L’actual democràcia és massa sectorial, burocratitzada i manipulada pel poder econòmic.

31 de maig 2011

PENSAMENT UTOPIÀ

Thomas More (1478-1535) va inventar-se una república, l’illa d’Utopia, en la seva obra filosoficopolítica, Utopia. Ens parla d'un país virtuós, absolutament organitzat i socialment cohesionat, representatiu de tota una manera d’entendre la vida. Quan relata els intercanvis comercials dels utopians, hi veiem una sistema cooperativista, gairebé comunista, si no fos perquè l’autoritat de la ciutat, el príncep, en sentit no monàrquic, era elegit i podia ser destituït en cas de sospita de tirania.

"La ciutat es divideix en quatre parts iguals. Al centre de cada un d’aquests barris hi ha un mercat proveït de tot. Allà són portats fins a determinats edificis els fruits de la feina de cada família i cada un dels elements és distribuït al corresponent magatzem. D’aquests magatzems, cada pare de família demana el que necessita per a ell i els seus i s’ho emporta, sense pagar amb diner ni sense cap mena de retribució o compensació. Puix, per què se l’hi hauria de negar res? Per què, si n’hi ha prou i més de totes les coses i no hi ha cap por que ningú vulgui endur-se més del que necessita? Per quina raó podria motivar algú que sap que ho té tot segur i que mai no li faltarà de res a demanar allò que no necessita?

En tota classe d’animals la por de no tenir el que necessita desperta la cobdícia i la rapacitat, i en l’home només l’orgull, que li fa sentir la glòria d’excel·lir per damunt dels altres en la supèrflua ostentació de les coses, però aquesta mena de vici no té en absolut cabuda en la forma de vida dels utopians.”

20 de maig 2011

PROJECCIÓ

Els nostres noms havíem
escrit en aquests murs. Recordes, Anna?
Tal vegada perquè al seu redós
hi vàrem fer l’amor,
que no sabérem veure la nuesa
dels maons defallint a cel obert.

Hem après a enyorar les abraçades
perdudes, i els records i les parets
amb els noms que no trobo.

Les tardes allargassen
les ombres que projecten
els finestrals. Tu i jo,
com en una pantalla del vell cinema mut,
reflectim siluetes sense veu.

(Publicat al bloc comparti_ments,
un maridatge entre art fotogràfic i literatura)

8 de maig 2011

ESCÒCIA I CATALUNYA

Escòcia podrà fer un referèndum per decidir si vol continuar unida a la Gran Bretanya, la qual cosa suposaria desfer l’Acta d’Unió que tenen ambdós regnes des de 1707. Quina diferència amb Madrid que mai no permetrà cap consulta per l'autodeterminació. Què es pot esperar de qui ja nega que Catalunya sigui una Nació?

Tot i tenir majoria absoluta al Parlament escocès, el partit d’Alex Salmond, l’Scottish National Party (SNP) sembla que no promourà la consulta fins passat l’equador de la legislatura, doncs abans vol assolir un increment de competències i el traspàs de tributs. Mentrestant, anirà adobant el terreny perquè la societat estigui majoritàriament convençuda de la secessió de Londres. Pensa que una cosa és la consciència identitària –que hi és- i l’altra l’aspiració nacional elevada a la màxima potència: l’Estat propi.

El SNP ho té més clar que Convergència. Salmond és un independentista declarat, sense embuts, i el seu partit ho porta a l'ADN. Això no passa a CiU, i no passarà mentre Unió actuï com una rèmora. Salmond, des de d’alt, promourà el canvi, el referèndum. A Catalunya, l’independentisme es promou bàsicament des de la societat civil que, dia a dia, empeny els partits a adoptar posicionaments més valents davant la situació de bloqueig i d’incomprensió catalanes.

El fracàs del pacte fiscal que reclama CiU ens durà al més que previsible col·lapse socioeconòmic. Llavors, per força, un altre gall haurà de cantar. Tal vegada en forma d’eleccions anticipades en què la independència estarà clarament escrita en el full de ruta. Fins que no arribi aquest moment, haurem d’anar xiulant per si l’ase vol beure.

12 d’abr. 2011

SI TOTS FOSSIN "ISTES"

Si realment els socialistes fossin “federalistes”, els democristians d’Unió “confederalistes”, els convergents “independentistes” de marxa llarga i, la resta, “independentistes” impacients, el problema de l’encaix de Catalunya amb Espanya estaria pràcticament resolt. Podríem parlar de com ho arbitrem, però tots els istes durien cap el reconeixement de sobirania, amb més o menys intensitat, i la introducció d’un nou model estatal que passaria per una conversió total i absoluta del sistema d’organització política que coneixem. En el cas amb més intervenció de l’Estat, hi trobaríem l’estat federal; en el més extrem, la secessió o desvinculació de l’estat de procedència; i, entremig, l’estat confederal.

Per això, discrepo d’en Duran i Lleida que diu que no és independentista perquè ell és partidari d’un Estat confederal. Magnífic. Que plantegi quines competències vol confederar, és a dir, compartir, mitjançant un pacte lliure i igual entre dos Estats sobirans. No, no ho farà, el líder d'Unió. Li falta una premissa essencial: admetre la possibilitat de l’Estat català que li permeti confederar-se amb Espanya. Perquè hi hagi matrimoni s’han de ser dos.

2 d’abr. 2011

DIFICULTATS QUE ENFORTEIXEN

Quan els catalans commemorem l’Onze de Setembre ens diuen que celebrem una derrota. Potser sí que hauríem de celebrar una rebel·lia victoriosa, però vam preferir recordar una resistència.

Els catalans estem avesats a avançar amb dificultats i ens hi ajuda la necessitat de fer-nos forts, les ganes de seguir i transcendir, l’oposició al negacionisme. Felip V va guanyar però no se’n va sortir; tampoc Franco. I ara anem cap a la independència perquè ens esquifeixen l’Estatut d’autonomia; perquè ens neguen la plena identitat i la sobirania; perquè ens amaguen les balances fiscals; perquè ens avisen que no hi haurà pacte fiscal que permeti recuperar l'aportació a l'Estat; perquè ens obliguen a repetir les retallades de prestacions; perquè, tot i això, ens posen el malnom d’insolidaris.

Vindrà un dia que commemorarem un alliberament a partir d’aquestes dificultats i canviarem el sentit de la Diada Nacional.

30 de març 2011

METÀFORA D'UN ABSENTISME POLÍTIC

José Saramago en la novel·la Assaig sobre la lucidesa, relata la metàfora d’una societat en què el vuitanta-tres per cent dels cridats a les urnes vota en blanc. El govern ho considera una conspiració de silenci contra el sistema democràtic i arbitra tota mena de revulsius, com declarar l’estat de setge, imposar la censura, la investigació de sospitosos i la fabricació de culpables. En la faula de Saramago, es produeix el posicionament espontani i clandestí de la societat civil que exerceix el legítim dret a votar en blanc en reprovació dels dirigents.

Jo plantejo una altra hipòtesi, el revers de la història de Saramago. Què passaria si hi hagués un buit de candidatures a les eleccions, posem per cas a les properes locals? Fins ara, tots els municipis tenen consistori constituït, amb un ventall més o menys ampli de sensibilitats polítiques. Però en un imaginari, es podria produir el desinterès en voler administrar les necessitats del poble, vila o ciutat. Es tractaria de no optar al dret a ser elegit, al sufragi passiu.

Posats a cercar motius d’absentisme polític, de no voler-se presentar a les eleccions, podríem trobar-los en la dificultat de gestionar municipis amb pocs recursos econòmics; l’haver de suportar la pressió del dèficit acumulat; la minoració de retribucions i dietes dels càrrecs electes; l’estar constantment sota sospita pels moviments urbanístics; la impopularitat de practicar retallades de prestacions; els maldecaps personals de la crisi que impedeixin la dedicació a la gestió pública o, simplement, inhibir-se en voler governar els altres.

En aquest escenari no hi ha solució escrita. Els ajuntaments quedarien a la sort d’aspirants residuals de baixa formació i de grupuscles monotemàtics o radicalitzats, aquells que en circumstàncies normals no tindrien cap possibilitat de ser elegits. I seria perfectament democràtic el resultat, igual que el vot en blanc de Saramago.

16 de març 2011

FORMADA EN PSICOLOGIA

La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, és “formada” en psicologia segons el web institucional de la Generalitat. En el seu bloc demana disculpes perquè “s’hi va transcriure, erròniament”, que era llicenciada en Psicologia. Li falten dues assignatures, diu. Després afegeix que “la meva trajectòria empresarial i política de més de vint anys ha estat totalment allunyada de la Psicologia”.

La senyora Ortega, doncs, no està “formada” en psicologia; té estudis inacabats de fa més de vint anys, als quals no s’hi ha dedicat més. Per tant, estava "formant-se” quan els va deixar, que no és el mateix que atribuir-se la qualitat de "formada".

La disculpa oficial es basa en un “error involuntari” -només caldria que es reconegués “voluntari”-, però ella n’ha tret rèdit de la imatge de la llicenciatura i ha escampat arreu la presumpta titulació acadèmica. Ha consentit la confusió i l’engany, per acció o omissió. Llavors, que el portaveu del Govern, Francesc Homs, no digui més que ha tingut “l’honestedat” de reconèixer l’error: no tenia cap altre remei. A veure si encara li serà mèrit per al currículum aquesta “honestedat”.

14 de març 2011

L'ÀNGEL DE L'AIGUA

Immensa i absorbent se m’oferia l’aigua
d’un juliol, llavors en flor, a Sant Vicenç.
Oh mar, tu no ho recordes; no pots tenir memòria
dels ingenus que es llancen mar endins sense por.
Nedar jo no sabia, només fer capbussades
com qui juga ingràvid a un fet i amagar moll.

Però el mar no té amics i quan pot et traeix,
i sobreïx i et mena per on vol el corrent.

D’amagat m'estenia un llençol de llot i algues,
esperant que perdés el combat salabrós,
fins que d’un no-res, l’home, arribat de cap platja,
va lluitar contra l’aigua, per mi, serenament.
No facis força... deixa’t portar... sóc nedador...

L’arena s’ho mirava, i quan hi vaig fer peu,
s’esvaí l'home aquell, estranyament al lluny.
Avui encara em pregunto, quin nom tenia l’àngel?

8 de març 2011

UNIÓ, EL CAVALL DE TROIA


Sovint sents a dir: aquell milió llarg de manifestants del 10 de juliol a Barcelona, clamant independència, on paren? Si fem cas dels partits independentistes que estan al Parlament, diríem que aquells manifestants no van anar a votar perquè el crit al carrer no es va convertir en parlamentaris. Però també s’especula que aquells vots van ser recollits per Convergència, partit en qual resideix un important nombre d’independentistes que prefereixen més el caminar mesurat que no pas aventures arriscades. Segurament és així: els catalans no fem revolucions, tot i que a l’himne es cantin bons cops de falç.

Si Convergència aglutina independentistes (algun dia s’haurà de fer un estudi sociològic que expliqui què hi fan en un partit que no té per objectiu la independència), Unió Democràtica és l’antítesi de l’independentisme. No ho és en absolut, d’independentista, segons declaracions del passat estiu de l’avui consellera i vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, consentides pel màxim dirigent Duran i Lleida.

Que ningú menystingui Unió: té la mida del cavall de Troia però l’astúcia dels guerrers que s’hi amagaven. Poc a poc Unió va marcant pit en els llocs estratègics dins la Generalitat, col·locant càrrecs amb marcat accent no-nacionalista o assistint en Duran a les sessions del Govern, fent de ministre sense cartera. Portes enfora, en Duran és la veu de CiU al Congrés de Madrid i el president de la comissió bilateral de relacions econòmiques i competencials Generalitat-Estat, i no oblidem el control sobre la diplomàcia exterior a Brussel·les, en mans de Juan Prat, diplomàtic espanyolista a tota prova, proposat pel líder d'Unió, com no.

Un dia no gaire llunyà s’haurà de revisar la relació de parella inseparable de la federació, quan calgui plantar cara a Espanya, sense límits, per l'estrangulament català. Mentrestant, a Convergència no li importa que Unió li faci el llit: són els capricis consentits.

1 de març 2011

L'ÚS DEL CATALÀ ALS JUTJATS

La consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, en clara consonància amb el nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, atribueix la manca de sentències en català al fet que les demandes no s’escriuen en aquesta llengua. La consellera, a més, afirma que ha “exercit molt l’advocacia, i els jutges no són bel·ligerants, són respectuosos; ells apliquen la llei i saben que el ciutadà té dret a presentar demandes en català”. (Entrevista a RAC1, 28/2/2011; Ara, 28/2/2011).

Per una banda, sí que els advocats haurien d’entonar un “mea culpa” per no utilitzar habitualment el català en els jutjats, però també és cert que encara que s’utilitzi la nostra llengua, les sentències continuen redactant-se en castellà. És il·lustratiu que les resolucions de l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu sempre es fan en castellà tot i que una de les parts implicades sempre és una administració pública, la qual prèviament ha redactat el procediment en català i l'ha posat després a disposició judicial, com també s'efectua en català la defensa jurídica.

La Llei ens empara, però cal veure de quina manera. L’article 231.2 de la Llei orgànica 6/1985, del poder judicial, estableix que els jutges, magistrats, fiscals, secretaris i els altres funcionaris dels jutjats i tribunals poden emprar també la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma si cap de les parts no s’hi oposa al·legant un desconeixement de la llengua que pugui produir indefensió. Amb el mateix redactat ho preveu l’article 142.2 de la Llei 1/2000, d’enjudiciament civil. Al seu torn, l'article 9.1 de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, aprovada pel Consell d'Europa l'any 1992 i ratificada per l'estat espanyol l'any 2001, possibilita i avala la presència procedimental i l'exercici de l'ús del català en els processos judicials.

Veiem, doncs, que per als jutjats i els seus funcionaris la utilització del català no és directa i immediata, sinó que cal activar-la, enfront del precepte general que estableix l’ús del castellà com a llengua oficial de l’Estat (art. 231.1 LOPJ, art. 142.1 LEC). Tenen raó el president del TSJC i la consellera de Justícia en tant que no exigim utilitzar el català com a sistema ordinari o habitual.

Per això, proposo que es promogui, s’impulsi i es generalitzi una fórmula processal, mitjançant "altressí", després de la petició de la pretensió principal de la demanda i la seva contestació, per la qual se sol·liciti que s’utilitzi el català en les actuacions judicials i, molt especialment, en la redacció d’interlocutòries i sentències, fent esment de les disposicions legals que legitimen el dret lingüístic davant dels òrgans jurisdiccionals.

Estic convençut que seria una manera de potenciar l’ús del català a l'administració de justícia i la catalanització general del sistema judicial, i evitar sentir-nos a dir que l’escassesa és per culpa nostra. Per la part que em toca, penso exigir-ho; a veure com acaba.

21 de febr. 2011

INDEPENDENTISME DE PLA B


Un sector del PSC creu encara en la fórmula del federalisme asimètric, almenys així ho declara en un article d’opinió l'exministre Joan Majó (Ara, 21/02/2011). La seva esperança està dipositada en la recuperació de l’impuls d’una Espanya plural, una vegada “noves cares” reformulin la socialdemocràcia, com a contracop a la dreta espanyola que ja endevina properament instal·lada en el Govern de l’estat.

Pel que fa a la independència, manifesta el Sr. Majó que ens portaria a la frustració per causa de l’oposició espanyola, pel perill de la fragmentació interna i per la falta d’aliances externes a Europa. Conclou que “si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi han obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.

Podríem dir que, per a Joan Majó, el pla “B” seria una independència a desgrat, per culpa d’una Espanya que no admet un Estat plural de tipus federal. Jo li estalvio temps i feina al Sr. Majó: De l’Estat federal no en parlen ni el Govern central ni els socialistes espanyols, ni ara ni quan hi hagin cares noves. Treguis del cap, a més, això de l’asimetria, que estem en el país del cafè per a tots, i, tal com van les coses, la dreta aspirant a governar no ens concedirà ni un tallat. Ja en té proves ara mateix de l’oposició espanyola: L’Estatut retallat que va eliminar aquells aspectes més federalitzants, l’estocada de gràcia del Tribunal Constitucional, la sentència del Tribunal Suprem del castellà a l’escola, els recursos pendents contra la llei de consultes populars, la llei del cinema, la llei d’acollida, la llei del codi de consum, els reglaments d’ús del català de vàries administracions. I temps al temps per veure l’estrepitós fracàs del pacte fiscal que persegueix el Govern de la Generalitat, el producte estrella de CiU, que no aconseguirà eradicar l'espoliació fiscal. Tot això sense oblidar els cants de sirena de l’expresident Aznar, filòsof oficial del PP més radical, de cara a repensar i harmonitzar les autonomies.

Esgrimir la fragmentació és voler espantar sense esforçar-se en fer pedagogia -ja no dic la identitària, sinó l'econòmica i social-; és fer apologia de l’home del sac. ¿Per què tenir Estat propi hauria de fragmentar la societat, quan té més aspectes bons que dolents, en una Europa de valors i drets invulnerables, pertanyis on pertanyis? No es tracta de partir una nau per fer-ne dues, sinó que dues naus puguin seguir rumbs i ritmes diferents.

La independència a contracor del Sr. Majó, al seu entendre, li seria l’última via, quan fracassés la solució federal en una Espanya mancada de receptivitat. I llavors penso: ¿Serà tan valent per demanar la independència quan hom no ha sigut capaç de fer valer el federalisme? ¿Ja no tindrà temença de l’oposició espanyola i la fragmentació interna que avui li impedeixen ser més agosarat?


20 de gen. 2011

TORNEM A SER SUD

Salvador Espriu sentia l’enyor d’uns països que tenia per idíl·lics. En el conegut poema Assaig de càntic en el temple eleva a la categoria d’utopia el desig de marxar “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Quan expressava aquesta desesperada il·lusió, l’any 1954, era l’època en què es podien veure als establiments públics cartells comminant a no escopir. Era el “prohibido escupir” del rètol penjat a la paret que ens recordava que érem primitius, bruts, fastigosos i incívics.

Ens vam modernitzar amb la vinguda de les sueques; vam passar del blanc i negre al color de la democràcia; vam abandonar aquella dita malintencionada que l'Àfrica començava als Pirineus; ens vam convèncer, en definitiva, que havíem de mirar cap al nord i oblidar el sud, perquè els suds estan fets de misèria i porten malastrugança. I vam enterrar aquell cartell que ens retreia un passat salvatge.

Però ves per on, el temps és un rellotge d’arena que, si el tombes, hi torna a passar la sorra que abans ja havia caigut. Potser per això tornem a ser sud, i a escopir al terra, i a llençar cigarretes pel carrer, i clofolles ensalivades de pipes, i a pixar per les cantonades, i a parlar amb xavacaneria. I a no llegir Espriu, per suposat.

6 de gen. 2011

VERSOS D'UNA ALTRA BÍBLIA (II)

MIRRA PER A UN ALBAT

Tres mags, tres presents: or, encens i mirra.

Tot nuesa d'albat,
ha brotat un nadó allà on no tocava,
sense àngel de la guarda
i amb plàstics per mortalla.

La nit de Reis serà cruel aniversari
de compartir deixalles, ser runa, la troballa,
l'ànima indesitjada del Nadal més fugaç.

No té nom; ja ningú li posarà,
perquè serà cridat 
una vegada i prou cap a les cendres.

Estimeu-lo uns moments, aquells que no ha tingut!
Esborreu-li el record d'un bressol d'immundícia!
I almenys deixeu-li mirra, mirra per pietat!

(Amb motiu de la notícia d'un nadó trobat a les escombraries, la vígilia de Reis)

1 de gen. 2011

VERSOS D'UNA ALTRA BÍBLIA (I)

1

Si Déu hagués creat
el món
partint de la substància
del tot,
seríem l'absolut
no-res

2

Moisès va alliberar el poble jueu.
Mentre Egipte plorava
deu plagues,
deu ferides,
el llibertador era
l'exiliat més ben acompanyat.

3

Jericó, derruïda Jericó,
quina nota maldestre
de trompeta
va tombar les muralles?

4

L’Eclesiastès posa
el cor de l’home savi
a la seva mà dreta;
a l’esquerra, el del neci.
Filosofant i prou,
Salomó va establir
certs hàbits i tendències.

5

Oh Jerusalem, oh ciutat sagrada,
consagrada, execrada,
i immolada;
divinament eterna,
i eternament deixada
de la mà de Déu!

6

Mentre Tomàs dubtava,
Ell li posava els dits dins el seu cor
per fer-li ressorgir
la fe perduda.
Més tard van lamentar la gosadia.