21 de març 2017

RECEPTARI D'ABSÈNCIES


















Em puc introduir en un crit
abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert
apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia
d’un temps que no vindrà.
Desfullar veritats
i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor
inexplorat del teu paisatge
i envejar l’avidesa
de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc
en fragments fets d’instants,
en l’engruna partida,
en l’espai que cabria dins d’un pam,
en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu
—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la tot jo d’absències.
Per això cada nit t’estimo,
i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.
Solitàriament procaç,
allibero un crit íntim
com si vingués de tu,
com si fos el plaer 
teu i meu
que ens esclata.


11 de març 2017

ENTRE ESPAIS DEL RECORD EM LLEVO
















Records de casa gran,
de cuina fumejant.

Em revé de vegades una veu
fent-se sentir com un antic alè:
Nen, lleva’t,
ja és a punt l’esmorzar!

I de fons, el dringar d’una cullera
remenant,
preludiant la intensa
xocolata desfeta.
Sovint prenia això, oi àvia?

Què joves érem tots, oi mare?
I quant de temps teníem pel davant
abans que comencéssim a plorar-nos!

Entre espais del record em llevo. 
Baixo escales que mai 
no havia trepitjat tan a les fosques.
Ara no saben dur-me
a cap veu, ni a les mans
que paraven aquella taula.

Ajudeu-me a arribar; torneu 
a cridar-me pel nom:
d’on vinc he desaprès
a moure’m dins de casa.