Records de casa gran,
de cuina fumejant.
Em revé de vegades una veu
fent-se sentir com un
antic alè:
Nen,
lleva’t,
ja és a punt l’esmorzar!
I de fons, el dringar d’una cullera
remenant,
preludiant la intensa
xocolata desfeta.
Sovint prenia això, oi àvia?
Què joves érem tots, oi mare?
I quant de temps teníem pel davant
abans que comencéssim a plorar-nos!
Entre espais del record em llevo.
Baixo escales que mai
no havia trepitjat tan a les fosques.
Baixo escales que mai
no havia trepitjat tan a les fosques.
Ara no saben dur-me
a cap veu, ni a les mans
que paraven aquella taula.
Ajudeu-me a arribar; torneu
a cridar-me pel nom:
Ajudeu-me a arribar; torneu
a cridar-me pel nom:
d’on vinc he desaprès
a moure’m dins de casa.
Sempre és sorprenent, per més cops que m' hagi passat, que em trobi en un poema que no em pertany de res. És un regal. Gràcies!
ResponEliminaEls teus dos darrers versos, són d'una profunda subtilesa que em colpeix.
Moltes gràcies, Carme, per trobar-te dins el poema i fer-te'l teu. Està basat en la pròpia vivència, però la sensibilitat és comuna i compartida.
ResponEliminaAlbert, venia a dir el mateix que la Carme; el poema m'arriba molt endins perquè parla d'uns sentiments que també he experimentat. Gràcies per haver-hi posat paraules!
ResponEliminaMoltes gràcies, Galionar. Els sentiments formen part de nosaltres. El que costa és saber-los explicar. Si les paraules han estat adients, podem donar-nos per satisfets. Cadascú de nosaltres ho podria mostrar de manera diferent. El que val ara mateix és treure-ho i fer-nos sentir.
ResponEliminaUna abraçada, Montse.