RECEPTARI D'ABSÈNCIES

Em puc introduir en un crit

abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert

apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia

d’un temps que no vindrà.

Desfullar veritats

i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor

inexplorat del teu paisatge

i envejar l’avidesa

de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc

en fragments fets d’instants,
en l’engruna partida,

en l’espai que cabria dins d’un pam,

en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu

—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la tot jo d’absències.

Per això cada nit t’estimo,

i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.

Solitàriament procaç,

allibero un crit íntim

com si vingués de tu,
com si fos el plaer 
teu i meu
que ens esclata i traeix.