31 de des. 2010

EL GOVERN DELS MILLORS?

El Govern dels millors que preconitzava Artur Mas si resultava elegit president de la Generalitat, ¿és aquest Govern que ha nomenat? Va xerrar massa, va emfatitzar massa, va fer massa fanfàrria, perquè els que ens esperàvem veure un equip humà fora de sèrie, més aviat li veiem un equip fora borda, i inclús retrògrad.

Solament unes pinzellades. La vicepresidenta del Govern i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, pertany al més pur estil conservador, devota de l’unionista (i no perquè sigui d’Unió) Duran i Lleida, la qual ja va declarar a La Vanguardia que CiU "no era independentista, en absolut". L’Artur Mas, tampoc no l’ha encertada amb la designació de Pilar Fernández Bozal. ¿No hi havia ningú millor per a Justícia, que una advocada de l’Estat implicada en evitar les consultes sobiranistes? Ja ha deixat anar aquesta consellera que no és prioritari recuperar les competències retallades per l’Estatut en matèria de justícia. Comencem bé; no fos cas que l’expedientin els seus superiors de l’escalafó...!

Què de dir Felip Puig: un gat vell, que hi veu a les fosques. Als altres els veig anodins, amb falta de trempera per a tenir penjada l’etiqueta "dels millors". Vull donar un vot de confiança a Ferran Mascarell que, vés per on, s’ha forjat en altres files, i que haurà de fer mans i mànigues per no renunciar als seus principis i aplaudir l’ideari convergent.

Ja sé que hem de concedir els clàssics 100 dies de marge a la gestió, però em temo que en determinats consellers els cent dies seran precisament per confirmar el que acabo de deixar anar. I és que d'un pi no n'esperis cireres.

29 de des. 2010

SALVAT-PAPASSEIT I ALTRES FRUITS

Arts Santa Mònica, de Barcelona, presenta una exposició sobre Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), poeta avantguardista català, que es pot visitar fins el 3 d’abril, de la qual poso aquest enllaç. Deixeu-me transcriure un poema, cantat per Joan Manuel Serrat (Res no és mesquí, 1977), de molt bon sentir, pertanyent a La rosa als llavis (1923) i que mostra la joia de viure del poeta quan la vida se li escolava als vint-i-nou anys; moria un any després.

VISCA L’AMOR

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor;
l’he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que ella també es delia:
Visca l’amor;
la volia i l’he pres.

I, de collita pròpia, són els següents versos, un tannka i un haikú, a la manera salvatiana de dir les coses.

1
Voldria perdre’m
pel camí que voreja
els blaus i els verds,
delirós que em trobessis,
d'agrair-t'ho amb carícies.

2
Anhelo beure
a la copa del lliri
de l’existència.

29 de nov. 2010

CARTELL

És dilluns 29 de novembre. Observo el cartell de José Montilla que penja del fanal. Conserva el somriure de qui no sap el resultat de les eleccions i la pròpia decisió política.

El cartell avui em sembla cruel i l'expressió estèril: amb un retolador li actualitzo el semblant, i m’ho agraeix.

20 de nov. 2010

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.

11 de nov. 2010

TABERNACLE

Un dia marques una línia al terra. Penses
que allò serà la fita de l’espai i el teu cercle.
T’hi fas un tabernacle, al solell i a recer
de tots els mals. Estimes cada punt del paisatge
i t’hi sents estimat, car és el sentinella
dels camins sinuosos, dels indrets, dels racons
eixuts de la innocència.
Fins que veus que ha fugit
l’àngel que coronava el verd de les capçades,
que l’olor de la vinya s’ha clos al cementiri
i el record infantil és feble a la memòria.

I esdevinc foraster pels vells carrers de sempre,
que van d’un trist silenci a la bàrbara histèria
de les bandades pàries. Un present vaporós
m'entela la mirada.
No sé si rebel·lar-me
contra el temps, contra mi, o tal vegada prendre
el bastó i fer el camí que duu a l’altra ribera.
Em despullo, seguint el rastre d’un cometa:
no hi ha terra promesa; en tinc prou amb la fe
d’unes pàgines verges.
S’ensorra el tabernacle
mentre Saturn intenta devorar l’últim fill.

30 d’oct. 2010

SI CATALUNYA ESDEVÉ ESTAT...

Si Catalunya esdevé Estat...

1. Tindrem Constitució i no Estatut.
2. No caldrà que els meus fills hagin de ser independentistes.
3. Seré català, sense haver de reivindincar que sóc catalanista.
4. Es preservarà la identitat de Catalunya, la seva llengua, el seu dret, els seus costums; les maneres catalanes d’entendre la vida, la societat, la feina i l’empresa.
5. El nostre país serà subjecte de dret internacional.
6. Tindrem veu directa a Europa i al món.
7. Podrem realitzar polítiques constructives i de progrés a partir d’una nova era, que serà pròpia, sense justificar-nos, sense haver de perdre temps en la defensa de greuges.
8. La renda per càpita serà en funció del nostre esforç i no del desequilibri d’altres.
9. No em flagel·laré cada dia amb recursos i sentències que afecten l’essència nacional catalana.
10. No hi haurà una dreta que enyori els Reis Catòlics, ni una esquerra que es degui a Espanya.
11. No tindrem rei ni família reial.
12. Madrid serà simplement una magnífica ciutat.

25 d’oct. 2010

EL VOT DEL MAR ROIG

Anar a votar et costa. Potser ets d’aquells indiferents que, tot i residir a Catalunya, consideres que el país on vius i t’acull és una territori estrany, i que anar a votar a les eleccions del Parlament és feina dels oriünds, vull dir dels catalans de tota la vida.

Potser tens mandra, tal vegada desil·lusió, i prefereixes quedar-te a casa com si res no passés. Fent un esforç, t’hi obligues i et convences que has d’exercir un dret que no tindries en una dictadura. A qui votaré?, penses; i trobes tremendament difícil elegir a qui et representarà -vulguis o no- durant els següents quatre anys.

En canvi, res d'això no passa si estàs afiliat a un partit. Ja n’estàs prou, de convençut. En realitat, ni t’interessa saber el programa del teu partit, doncs exerceixes un acte de confiança i de cega fe, de la mateixa manera que renuncies a recriminar el seu líder que és el teu, en una mena d’amor incondicional.

Si ets un votant habitual dels partits clàssics, aquells que estan al Parlament des del primer dia, l’escolliràs en funció de com estiguis alliçonat en la dialèctica dretes i esquerres o altres subespècies. Et penses que sabràs a qui votar perquè has pujat basant-te en uns patrons teòrics i esquemàtics, encara que comences a intuir que la política estatal cada vegada està més condicionada i intervinguda per la Unió Europea i per l’economia internacional. És possible que des d'un temps no entenguis ni les vagues dels sindicats contra el govern socialista, ni certs pactes de govern entre les dretes i les esquerres que mai de la vida no t'hauries imaginat, ni comprenguis perquè els partits nacionalistes catalans enlloc de ser sobiranistes esdevenen pidolaires d'una altra nació que els mena. Arribat a aquest punt, algun dia se’t farà del tot la llum i cauràs del cavall com Saule de Tars abans de dir-se Pau.

Veus que s’acosten les eleccions catalanes. No et pots estar de dir que el problema principal és la recuperació econòmica i que la qüestió de la independència és una dèria dels radicals i sobrevinguts. Però és ben cert que si Catalunya tingués representativitat i competència per decidir en tots els nivells de les necessitats del país, es podria millorar la situació territorial i pròpia. Si t’ho plantegessis –i algú amb prou capacitació comandés el traspàs, el creuament del nostre particular Mar Roig- possiblement tindries renovades aspiracions.

Llavors, si consideres que alguna cosa necessàriament ha de canviar, perquè vols que Catalunya aconsegueixi l’status que es mereix, la dignitat que se li nega, els recursos que se li escapen, segurament faràs mans i mànigues perquè s’emancipi de l’estat espanyol. Per tot això, deixaràs la mandra i els dubtes i votaràs a favor que Catalunya assoleixi la majoria d’edat.

11 d’oct. 2010

PAPA DE POSTAL

El Papa de Roma és la màxima autoritat de l’Església catòlica. El seu ministeri, més enllà de la celebració de les litúrgies i dels protocols vaticans, li exigeix, de tant en tant, realitzar viatges per contactar amb els fidels d’arreu del món, establir una relació entre pastor i ramat, en el bon sentit de la paraula.

Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.

Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.

2 d’oct. 2010

EL PROBLEMA DE LA NEGOCIACIÓ ÉS LA CONTRAPART

Estats federals com Bèlgica i el Canadà ja saben que hi ha més d’una identitat nacional dins el respectiu estat. No discuteixen pas, internament, sobre l’existència o pervivència de les comunitats flamenca a Bèlgica o francòfona al Quebec. De manera semblant succeeix amb Escòcia, unida amb Anglaterra fa tres segles per un pacte, tot retenint prerrogatives i un fort component competencial. Tindran, amb el govern central, els seus polsos polítics tota vegada que comparteixen un estat comú, però ja no és una qüestió identitària com la catalana, on nosaltres constantment hem de repetir ‘qui som’ per escoltar -encara- que ‘no som qui volem ser’.

Aquests països, que no són el nostre, tenen ben assumit que degut als seus orígens, evolució i composició de la societat, cada territori té els seus trets diferencials, el seu rol. Tothom sap qui és i, en la diversitat, es respecten o han après a respectar-se. Això no treu que aquestes federacions en tinguin prou amb l’estatus actual. Són força rellevants els moviments i partits que volen assolir un nivell superior de sobiranisme. En el cas del Canadà, el partit nacionalista quebequès inclús ha promogut dos referèndums per constituir-se en estat independent que no van obtenir majoria, si bé ha estat l’eina per aconseguir més autonomia dins l’estat, sense renunciar a l’exercici de noves consultes.

Catalunya ostenta mèrits propis de caràcter històric, ideològic, cultural, jurídic, capacitació i vocació de futur, tant o més que els països que he citat. ¿Què té Catalunya, doncs, perquè avui encara hagi de lluitar per sobreviure, per no ser aniquilada col·lectivament, lingüísticament i fiscalment? El problema el tenim en la contrapart. Una contrapart que és una Espanya centrípeta, tancada en si mateixa, torera, africanista més que europea, de l’imperi extint i de l’àguila imperial, del “háblame en cristiano” pensant que Jesús era de Valladolid. Una Espanya uniformista, enemiga de la diversitat; una Espanya rància i banal que ja indignava al poeta Antonio Machado.

L’independentisme haurà de lluitar no per convèncer sobre el dret de Catalunya a ser un Estat, a emancipar-se, sinó contra la intransigència de l’Espanya més nacionalment espanyola i que mai no tolerarà la nostra majoria d’edat. L’oposició pot ser ferotge. Flandes, Escòcia o el Canadà tenen diferents contraparts en la negociació, sortosament. La particular situació catalana ens porta a plantejar-nos ¿hi ha d’haver negociació o cal emprar fórmules més expeditives?

26 de set. 2010

LA POR AL DRET DE DECIDIR O LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

Artur Mas defensa l’obtenció del concert econòmic per a Catalunya. Per desmarcar-lo del terme “concert” que tenen el País Basc i Navarra –règim específic i exclusiu per als territoris forals, segons el TC- l'anomena Pacte fiscal català o Acord econòmic català (El País, 25/9/2010). La qüestió econòmica serà el producte estrella de CiU per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Deixa de banda el 'dret a decidir' i prefereix negociar un millor tracte fiscal amb Espanya, que dit en altres paraules significa seguir pidolant perquè allò que s’ha generat a Catalunya hi retorni en superior quantitat. De tots és sabut que mitjançant la contribució a la solidaritat estatal anem perdent posicions en el rànquing autonòmic de recursos per càpita després de l’anivellament.

Però no tot el que necessita Catalunya és un millor tracte fiscal, sinó que per ser competitius hem de decidir per nosaltres mateixos, al marge del Govern de l'Estat i de la cotilla constitucional. I estem parlant de les inversions, de la innovació, de les grans infraestructures, de l’estratègia de les comunicacions, dels eixos logístics, dels contactes internacionals, de la política empresarial i social, de la regulació de l'ocupació, de l'ordenació dels tributs, de la política d’immigració. Això no són simplement diners, es tracta d'economia, de recursos, producció, riquesa, distribució de la riquesa i benestar social.

El problema de Catalunya és un greuge comparatiu i un empobriment productiu i humà que no s’arregla amb una variant “del peix al cove” sinó avançant cap a una política d’estat, creant un Estat propi. Les pretensions, si acaben aquí, seran escasses i a sobre serem vistos, els catalans, com uns rapinyaires. No és massa esperançador que l’Artur Mas digui en l’entrevista d’El País, que l'assoliment del 'dret a decidir' ha de comptar amb majories superiors al 60%, i al mateix temps no es proposi informar la societat catalana de la bondat i els beneficis de tenir un Estat independent. Ara per ara, és políticament correcte el silenci, bé perquè falta valentia, bé perquè sobra submissió.

Permetre que els catalans visquin en la ignorància de les pròpies possibilitats no facilita la determinació per a elegir el nostre futur. Tenir consciència de la realitat ens ha d’obrir els ulls i fer-nos lliures. Que no digui el Sr. Mas que les necessitats de Catalunya passen per un conveni econòmic amb Espanya, sinó que la situació, abans i després de la crisi, ens porta molt més enllà. ¿No serà que amb tant d’espoli, tanta anihilació, patim la síndrome d’Estocolm?

24 de set. 2010

ELS DEU MIL DE XENOFONT

Joan Margarit, en l’inici de les Festes de la Mercè de 2010, ha fet un pregó de format auster i de caràcter reivindicatiu, en què es planteja la validesa de la relació del país amb Espanya, i la creença en la unió –qualsevol que sigui la llengua- en una Catalunya en català. Les noves generacions, diu, conduiran les relacions per nous camins. En referir-se a si mateix, utilitza un to crepuscular: “des que vaig creuar els setanta anys, el passat ha començat a estendre’s cap endavant i a ocupar fins i tot el demà. Els carrers m’emparen des de dintre”.

La segona part del pregó és un recital d’alguns dels seus poemes, els més relacionats amb Barcelona i el seu paisatge urbà. S’hi senten olors de postguerra i de Barri “Xino”, i picades d'ullet a l’univers d’Espriu. Margarit també té temps per presentar un poema referit als manifestants de 10 de juliol, a qui els veu com si fossin les tropes gregues dels “Deu Mil” de Xenofont, abandonades pels seus cabdills. Contraposa els “Deu Mil” a l’actitud claudicant del poble català escenificada en La mort d’un viatjant, que simbolitza la desesperació i el fracàs personal.

Aparentment, la contraposició entre l’obra clàssica de Xenofont i la d’Arthur Miller no és massa diferent. Les dues tenen components tràgics. En l'una, el viatjant recorre al suïcidi com a fórmula de salvació; en l’altra, l’expedició grega queda isolada i perduda en terra hostil, sense guiatge: arribar a casa seria una gesta.

La diferència rau en què els “Deu Mil”, igual que els manifestants del “10 de juliol, renunciem al suïcidi del poble català i frisem per assolir la pàtria, orfes de guia. L’esforç ha de ser nostre si volem sortir del territori persa.

18 de set. 2010

URBANISME A LA CARTA

Urbanisme a la carta. Així ho considera el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan el planejament urbanístic municipal no té per finalitat servir amb objectivitat l’interès general sinó l’interès dels particulars. Aquesta recent sentència es refereix a la coneguda com illa Sandoz, a Barcelona, en què una modificació del pla general metropolità pretén donar cobertura legal a un excés d’edificabilitat, a una antiga il·legalitat, creant una ordenació específica i privilegiada per evitar-ne els efectes desfavorables.

Però aquest no és el cas més paradigmàtic d’urbanisme a la carta. N’hi ha més. N’és un exemple quan en la dècada dels setanta els promotors privats van suplantar els ajuntaments en el desplegament urbanístic, creant urbanitzacions del no-res, fins al punt de formar veritables nuclis de població sense ordenament, sentit o estratègia. Després solament calia incorporar-ho com a ‘fets consumats’ en el planejament general del municipi, és a dir, el planificador actuant de simple copista de la transformació operada. De manera vergonyant, s’ha fet “ciutat” sobre la base del descontrol i la negligència i, el pitjor de tot, sovint ocupant terrenys que mai no haguessin hagut de ser aptes per fer-s’hi assentaments urbans.

Un altre plat d’aquesta carta el trobem quan a través dels convenis urbanístics es modifica el planejament d’acord amb les aspiracions dels promotors. En múltiples ocasions la satisfacció municipal rau en col·laboracions addicionals que no són urbanístiques, sinó subvencions o aportacions a un ample ventall de necessitats municipals.

L’interès a satisfer ha de ser urbanístic; no es pot utilitzar l’urbanisme com a eina per obtenir contraprestacions diferents, ni créixer per créixer, ni créixer per on no correspondria si no existís el promotor en qüestió. En l’urbanisme a la carta mai no hi guanya el territori ni la ciutadania.

13 de set. 2010

ESTAT ARTIFICIAL

Artur Mas –ha dit- que prioritza l’enfortiment de la nació catalana a un estat creat “artificialment”. La nineta del seus ulls és el concert econòmic a l'alçada del país Basc i Navarra amb el qual s’hi vol emmirallar. De ben segur que no l’obtindrà, de ben segur que ja s’ho pensa. Malgrat això, és l’arma que té a les eleccions per demostrar que juga fort.

El concert econòmic dels territoris forals és un privilegi històric que no és fàcilment exportable a Catalunya. El TC ja ha establert la diferenciació dels drets històrics i els límits d’aplicació. A més, el concert obriria la caixa del trons per a altres comunitats si és concedís a Catalunya. València vindria immediatament al darrere.

No li perdono al Sr. Mas, líder d’un partit que s’autoanomena nacionalista, que cregui que constituir un Estat propi, la màxima aspiració de tota nació, sigui una cosa “artificial”, és a dir, “no natural”. Hauria de veure que és consubstancial a tota nació tenir un estat que la representi plenament, sense intermediaris, sobiranament. Contràriament, la nació esdevé un concepte folklòric, de cartró pedra, de Port Aventura.

En Felip Puig en dóna una de calenta; l’Artur Mas, una de freda. L’ambigüitat de Convergència és crònica. Que s’ho facin mirar.

11 de set. 2010

COSES QUE S'HAN DIT

La secessió –diuen- podria causar “fractura social” del país. No nego l'impacte, per als inadaptats. Però, seguir amb Espanya, què causa? Ah, però com que ja hi estem acostumats, representa que ens ho hem d’empassar. Com sempre, la balança a favor de l’altre.

En un referèndum perquè Catalunya tingui Estat propi, l’Artur Mas votaria “sí”. Però ell no el vol convocar, sinó que vol avançar en estructures d’estat. I si li convoquen uns altres la consulta ¿també votaria “sí”?

Es diu que la societat no està prou preparada o conscienciada per a la independència. ¿Qui prepararà la societat? ¿Els que s’oposen a la independència? ¿Els que busquen el concert econòmic, versió moderna del “peix al cove”? ¿Els que la volen declarar unilateralment el més aviat possible? Ningú està per fer didàctica: o no hi ha trampolí o hi ha trampolí sense aigua.

Els entesos diuen que la viabilitat econòmica permetria constituir un Estat propi. Però qui s’hi oposa no és perquè negui aquesta viabilitat –de fet, ni se la planteja- sinó perquè les seves raons són de caràcter sentimental i geopolític, si se’m permet l’expressió. I això no és fàcilment superable, és una qüestió personal.

Ens esforçarem en demostrar que podrem tenir millor qualitat de vida, millor progrés, millors serveis, però al final, el destinatari del missatge continuarà manifestant que "se sent d’aquí sí, però molt més d’allà". Llavors, ¿esperarem convèncer-los que "ser d’aquí" és compatible en "ser d’allà", i que tots som ciutadans europeus? ¿haurem de convèncer-los que no es tracta de posar fronteres sinó de viure d’acord amb el país que som i volem ser?

Aquesta incomprensió –en alguns casos, intolerància- ¿ens ha de fer renunciar a ser nosaltres mateixos? I els immigrants, que se senten de terres o mars enllà, ¿també els haurem de convèncer, posar el comptador de la nostra història a zero i recomençar?

10 de set. 2010

PASSEIG PEL NEGUIT POLÍTIC

Aquesta vegada les eleccions catalanes obliguen a jugar fort. Cada partit ha de treure el santcrist gros per atraure un electorat desencisat i alhora esperançat en què es produeixin canvis importants, que hi ha alguna cosa que es mou i cou. Fent un breu passeig pel neguit polític, trobem:

Convergència i Unió té com a vedette el concert econòmic. Ja sap que no l’aconseguirà, però no té cap més trumfo a la mà. Es pensa que amb això és prou agosarat; bé, amb això i unes pinzellades de l'exercici del dret a decidir, sense aclarir l'objecte de decisió. La pregunta és, ¿si els déus li concedeixen el concert econòmic, ja haurà "decidit" que es queda on està? O tal vegada dirà, ara que tinc el concert, marxo amb els calés; bon vent i barca nova.

Els socialistes catalans intenten defensar l’Estatut pactant amb la matriu socialista a Madrid, oblidant que el president Zapatero és un mentider compulsiu i que no li queda massa temps més a la Moncloa. Però altra cosa no pot fer el PSC: se li han acabat les municions. No pot anar més endavant ni recular. Li queda l’opció de mobilitzar el cinturó roig per tancar files. Tampoc el federalisme no funciona ni es pretén que funcioni: ha quedat com una maragallada.

Els cadells independentistes (Solidaritat Catalana, Reagrupament) juguen a això, a ser independentistes. Ras i curt. Ras per clar i català, curt perquè volen declarar la independència unilateralment. ERC no veu malament aquesta rauxa si es posen sota el seu paraigua. Un paraigua foradat que ha aixoplugat a socialistes i ecosocialistes, i que encara li retreuen que va donar la Generalitat a un gestor no-nacionalista. L’independentisme d’Esquerra passa per un referèndum que sap d'antuvi que no li autoritzaran.

Del PPC, què dir d’un partit que anorrea el sostre competencial de Catalunya, que defensa que ‘allò menys català és bo per a Catalunya’. La seva dèria és la preservació de la Constitució i la unitat territorial de l'estat. La seva presidenta a Catalunya, Sánchez-Camacho, té com a eslògan que “hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen”, i acte seguit ataca a tothom per la deriva independentista, posant en aquest sac a CiU. ¿No havíem quedat que estem més units que separats?

La solució la tindrem el 28-N o, tal vegada, més tard, com a conseqüència dels pactes postelectorals, en què molts podem veure’ns el vot traït.

7 de set. 2010

LA MÚSICA QUE HEM DE BALLAR


Visc en un país d'una forta identitat, que és i s’anomena nació, amb una alta autoestima, en què cada vegada la societat civil, la dels ciutadans, és més conscient que no té cabuda a Espanya. Un país de partits novells que inclús volen declarar la independència unilateralment. Fixem-nos que fins i tot els socialistes catalans, gens sospitosos de fer un lleig a Madrid, diuen que són federalistes; i com Unió Democràtica, que va repetint que no és independentista, al seu torn diu que creu en un estat confederal.

Si tot plegat ho traslladem a l’espectre de l’arc parlamentari actual, veiem que la immensa majoria vol quelcom més, fins al punt de voler assumir competències gairebé estatals, llevat de la qüestió dels afers exteriors o internacionals, però inclús en aquests tenir una certa representació en els assumptes directament relacionats amb el territori.

Llavors, amb tots aquests factors, lideratges, voluntats i aspiracions, ¿com és que es dóna una imatge política tan pobre, tan discordant, tan ambigua, tan indecisa? ¿Per què els nous partits que proclamen el cop de timó sense embuts, no tenen un barquer que sàpiga aglutinar-los, justament perquè són nous, i febles, i han de lluitar per tenir representació parlamentària?

Malament es poden tenir ambicions d’estat si no es fa política d’estat, amb una veu clara que sàpiga explicar-se més enllà dels jocs de mans i de l’il·lusionisme màgic. ¿Serà que calculem malament les nostres capacitats, que no som el que semblem, que tenim boca i prou? Vull creure que no, però ho vull veure.

Crear un partit és molt fàcil, és una qüestió burocràtica i poc més. El que costa és tenir darrere del partit a gent amb capacitat, amb bagatge, amb mestratge. No és qüestió de sumar afiliats sinó d’incorporar persones que puguin dirigir el país, gestionar l’Estat. Altrament, serà Espanya qui anirà tocant la música que hem de ballar.

4 de set. 2010

EL PSC SE LA JUGA

En el Tribunal Constitucional que va resoldre els recursos contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya hi havia els sectors progressista i conservador, uns atributs que, d’antuvi, ja feien endevinar el resultat de la sentència.

El PSC també funciona en forma de binomi: el sector catalanista i el sector espanyolista o no-nacionalista, més PSOE, per entendre’s. Amb el TC poca cosa s’hi podia fer des de la ciutadania; en canvi, amb un partit que aspira governar Catalunya i que reforça les llistes amb polítics més ben vistos a Espanya (dixit Corbacho i companyia), fent mans i mànigues per trobar equilibris i compensacions a la balança, aquí sí que el PSC se la juga. Juga amb foc fora de l’àrea metropolitana, en un moment en què empeny la força sobiranista o, sense embuts, la independentista.

El PSC engega la defensa pròpia i la del PSOE. El sector catalanista serà, altre cop, una entelèquia, més tenint en compte, segons els sondejos, que els socialistes hauran d'actuar des de l'oposició. El conseller Castells ho sap, i s'acomiada d'aquest futur gris fosc.

28 d’ag. 2010

PARÀBOLA

Hi havia una barca insegura que feia témer no suportar la càrrega que havia de transportar. Quatre remers, quatre, la volien dur a bon port. El primer reclamava més queviures per si la travessia, pel pes, es feia més lenta i llarga; el segon remer era partidari de demanar a l’armador que li apedacés la vela perquè semblés nova; el tercer remer insistia en deixar al port la càrrega innecessària per guanyar lleugeresa, sense saber si l’amo ho permetria; el quart remer, rebel·lat, refusava el port, la barca i la càrrega, encomanant-se al déu del mar perquè li beneís l’horitzó. Només un dels barquers, un, va poder assolir una nova barca a l’altra ribera.

27 d’ag. 2010

EL FEDERALISME IMPOSSIBLE DE PASQUAL MARAGALL

Pasqual Maragall encara creu amb el federalisme per estructurar Catalunya dins l’estat espanyol. Cap dels socialistes, que jo sàpiga, ha intentat descriure què s’entén per federalisme aplicat a Espanya. Tot i que no hi combrego, faig un esforç per deduir-ne els elements necessaris i hi veig:

a) Reconeixement de sobirania per a Catalunya, doncs el regionalisme actual no permet el joc federal, i ja hem vist, després del TC, que no som cap nació als efectes jurídics. També implicaria el federalisme asimètric, tota vegada que la nostra història, cultura, llengua i personalitat ens donen una qualitat diferenciada. Tots estarem d’acord en què no podríem caure en el parany de la igualtat formal del sistema autonòmic vigent, ni posar a la nostra alçada les autonomies actuals, llevat del País Basc.

b) Decidir si l’Estat federal seria aplicable a tot el territori estatal o solament a Catalunya, és a dir, si serien dos estats federats (Espanya, amb la resta d’autonomies, i Catalunya) o més de dos (algunes o totes les altres autonomies). En aquest darrer cas, la defensa catalana dels nostres interessos es tornaria a llegir i aplicar en clau espanyola.

c) Necessitat de reformar la Constitució espanyola, i especialment el títol VIII (organització territorial de l’Estat). Per fer això caldria partir d’una majoria de les tres cinquenes parts de cadascuna de les cambres legislatives estatals (art. 167.1 CE), que inclou el Partit Popular. Per tant, una utopia.

I, suposant que això funcionés, Catalunya no deixaria de ser una nació “menor” dins un estat plurinacional, en què les relacions internacionals estarien conduïdes per l’Estat Federal. A més, s’endevina un tensa i inconciliable conflictivitat en l’exercici de les respectives competències i una tornada a l’escena del Tribunal Constitucional. No oblidem que la dependència amb Espanya –es digui estat autonòmic o es digués estat federal- augura un neguit centrípeta cap el control de les competències.

Amb aquestes premisses, ¿algú es pot creure que aquesta és la via a seguir i que té futur? Tot i que pot semblar agosarat, crec que és més fàcil obtenir la independència que el pacte federatiu. Per a la primera, cal una cohesió catalana que justifiqui i demostri a la comunitat internacional, començant per la Unió Europea, la voluntat ferma d’erigir-nos en amos del nostre destí, això és, constituir un veritable Estat català. En canvi, la lluita pel federalisme seria una qüestió interna en la qual el món en seria aliè, però de cara a Catalunya representaria un desgast, un estigma, per no arribar -en el millor dels casos- massa més lluny.

22 d’ag. 2010

LA CONSELLERA TURA, EL REFERÈNDUM I ELS SENTIMENTS

La Montserrat Tura ha fet unes manifestacions a la Universitat Catalana d’Estiu (21/8/2010) en el sentit que per aprovar la celebració d’una consulta caldria una majoria de les dues terceres parts del Congrés dels Diputats, i que aquest fet invalida la possibilitat que el referèndum per l’autodeterminació es dugui a terme, doncs serien necessaris els vots favorables del PP. Qui promet un referèndum sense aquesta informació juga amb els sentiments dels catalans, rebla.


La consellera Tura m’ha sorprès amb les seves declaracions “oficialistes”, més pròpies dels polítics de Madrid que no pas d’una socialista a qui li diuen del sector catalanista. Això dels percentatges del Congrés ja ho sabíem, com sabem que les consultes sobre la independència dels diferents municipis de Catalunya no són oficials. Però que no sigui oficial una cosa no vol dir que no tingui valor o eficàcia. Té el mèrit de conscienciar, de fer aflorar una inquietud que semblava tabú, d’impulsar uns moviments socials que després han esdevingut partits. En definitiva, serveixen per donar canya.


També sabem que no podem modificar la Constitució nosaltres sols, com sabem que tampoc podrem pactar una sortida airosa de l’estat espanyol. Sempre que haguem de pactar voldrà dir que depenem d’un altre, i ja n’hi ha prou de dependre, especialment quan no estem cofois de qui depenem. En aquesta situació també tenim els sentiments inhibits i presos, consellera Tura, però aquests altres sentiments dels catalans no els esmenta.

La matemàtica parlamentària del Congrés dels Diputats se la podia estalviar la consellera Tura, o tal vegada, posats a fer didàctica, ens podia haver recordat que les Forces Armades tenen per missió defensar “la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Sempre podrà dir allò de qui avisa no és traïdor