Visc en un país d'una forta identitat, que és i s’anomena nació, amb una alta autoestima, en què cada vegada la societat civil, la dels ciutadans, és més conscient que no té cabuda a Espanya. Un país de partits novells que inclús volen declarar la independència unilateralment. Fixem-nos que fins i tot els socialistes catalans, gens sospitosos de fer un lleig a Madrid, diuen que són federalistes; i com Unió Democràtica, que va repetint que no és independentista, al seu torn diu que creu en un estat confederal.
Si tot plegat ho traslladem a l’espectre de l’arc parlamentari actual, veiem que la immensa majoria vol quelcom més, fins al punt de voler assumir competències gairebé estatals, llevat de la qüestió dels afers exteriors o internacionals, però inclús en aquests tenir una certa representació en els assumptes directament relacionats amb el territori.
Llavors, amb tots aquests factors, lideratges, voluntats i aspiracions, ¿com és que es dóna una imatge política tan pobre, tan discordant, tan ambigua, tan indecisa? ¿Per què els nous partits que proclamen el cop de timó sense embuts, no tenen un barquer que sàpiga aglutinar-los, justament perquè són nous, i febles, i han de lluitar per tenir representació parlamentària?
Malament es poden tenir ambicions d’estat si no es fa política d’estat, amb una veu clara que sàpiga explicar-se més enllà dels jocs de mans i de l’il·lusionisme màgic. ¿Serà que calculem malament les nostres capacitats, que no som el que semblem, que tenim boca i prou? Vull creure que no, però ho vull veure.
Crear un partit és molt fàcil, és una qüestió burocràtica i poc més. El que costa és tenir darrere del partit a gent amb capacitat, amb bagatge, amb mestratge. No és qüestió de sumar afiliats sinó d’incorporar persones que puguin dirigir el país, gestionar l’Estat. Altrament, serà Espanya qui anirà tocant la música que hem de ballar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada