20 de nov. 2010

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.

2 comentaris:

  1. Crec que si rellegeixes Machado veuràs que la seva visió d'Espanya no era tan diferent de la de José Antonio Primo de Rivera, per posar només un exemple.

    ResponElimina
  2. En les ganes de voler superar l’Espanya enquistada en el passat, no dubto que José Antonio i Antonio Machado tinguessin similituds; de fet, hi ha fotos on surten junts, però en les formes van ser molt diferents, i van morir en camps oposats.

    ResponElimina