11 de set. 2010

COSES QUE S'HAN DIT

La secessió –diuen- podria causar “fractura social” del país. No nego l'impacte, per als inadaptats. Però, seguir amb Espanya, què causa? Ah, però com que ja hi estem acostumats, representa que ens ho hem d’empassar. Com sempre, la balança a favor de l’altre.

En un referèndum perquè Catalunya tingui Estat propi, l’Artur Mas votaria “sí”. Però ell no el vol convocar, sinó que vol avançar en estructures d’estat. I si li convoquen uns altres la consulta ¿també votaria “sí”?

Es diu que la societat no està prou preparada o conscienciada per a la independència. ¿Qui prepararà la societat? ¿Els que s’oposen a la independència? ¿Els que busquen el concert econòmic, versió moderna del “peix al cove”? ¿Els que la volen declarar unilateralment el més aviat possible? Ningú està per fer didàctica: o no hi ha trampolí o hi ha trampolí sense aigua.

Els entesos diuen que la viabilitat econòmica permetria constituir un Estat propi. Però qui s’hi oposa no és perquè negui aquesta viabilitat –de fet, ni se la planteja- sinó perquè les seves raons són de caràcter sentimental i geopolític, si se’m permet l’expressió. I això no és fàcilment superable, és una qüestió personal.

Ens esforçarem en demostrar que podrem tenir millor qualitat de vida, millor progrés, millors serveis, però al final, el destinatari del missatge continuarà manifestant que "se sent d’aquí sí, però molt més d’allà". Llavors, ¿esperarem convèncer-los que "ser d’aquí" és compatible en "ser d’allà", i que tots som ciutadans europeus? ¿haurem de convèncer-los que no es tracta de posar fronteres sinó de viure d’acord amb el país que som i volem ser?

Aquesta incomprensió –en alguns casos, intolerància- ¿ens ha de fer renunciar a ser nosaltres mateixos? I els immigrants, que se senten de terres o mars enllà, ¿també els haurem de convèncer, posar el comptador de la nostra història a zero i recomençar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada