Artur Mas defensa l’obtenció del concert econòmic per a Catalunya. Per desmarcar-lo del terme “concert” que tenen el País Basc i Navarra –règim específic i exclusiu per als territoris forals, segons el TC- l'anomena Pacte fiscal català o Acord econòmic català (El País, 25/9/2010). La qüestió econòmica serà el producte estrella de CiU per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Deixa de banda el 'dret a decidir' i prefereix negociar un millor tracte fiscal amb Espanya, que dit en altres paraules significa seguir pidolant perquè allò que s’ha generat a Catalunya hi retorni en superior quantitat. De tots és sabut que mitjançant la contribució a la solidaritat estatal anem perdent posicions en el rànquing autonòmic de recursos per càpita després de l’anivellament.
Però no tot el que necessita Catalunya és un millor tracte fiscal, sinó que per ser competitius hem de decidir per nosaltres mateixos, al marge del Govern de l'Estat i de la cotilla constitucional. I estem parlant de les inversions, de la innovació, de les grans infraestructures, de l’estratègia de les comunicacions, dels eixos logístics, dels contactes internacionals, de la política empresarial i social, de la regulació de l'ocupació, de l'ordenació dels tributs, de la política d’immigració. Això no són simplement diners, es tracta d'economia, de recursos, producció, riquesa, distribució de la riquesa i benestar social.
El problema de Catalunya és un greuge comparatiu i un empobriment productiu i humà que no s’arregla amb una variant “del peix al cove” sinó avançant cap a una política d’estat, creant un Estat propi. Les pretensions, si acaben aquí, seran escasses i a sobre serem vistos, els catalans, com uns rapinyaires. No és massa esperançador que l’Artur Mas digui en l’entrevista d’El País, que l'assoliment del 'dret a decidir' ha de comptar amb majories superiors al 60%, i al mateix temps no es proposi informar la societat catalana de la bondat i els beneficis de tenir un Estat independent. Ara per ara, és políticament correcte el silenci, bé perquè falta valentia, bé perquè sobra submissió.
Permetre que els catalans visquin en la ignorància de les pròpies possibilitats no facilita la determinació per a elegir el nostre futur. Tenir consciència de la realitat ens ha d’obrir els ulls i fer-nos lliures. Que no digui el Sr. Mas que les necessitats de Catalunya passen per un conveni econòmic amb Espanya, sinó que la situació, abans i després de la crisi, ens porta molt més enllà. ¿No serà que amb tant d’espoli, tanta anihilació, patim la síndrome d’Estocolm?
Però no tot el que necessita Catalunya és un millor tracte fiscal, sinó que per ser competitius hem de decidir per nosaltres mateixos, al marge del Govern de l'Estat i de la cotilla constitucional. I estem parlant de les inversions, de la innovació, de les grans infraestructures, de l’estratègia de les comunicacions, dels eixos logístics, dels contactes internacionals, de la política empresarial i social, de la regulació de l'ocupació, de l'ordenació dels tributs, de la política d’immigració. Això no són simplement diners, es tracta d'economia, de recursos, producció, riquesa, distribució de la riquesa i benestar social.
El problema de Catalunya és un greuge comparatiu i un empobriment productiu i humà que no s’arregla amb una variant “del peix al cove” sinó avançant cap a una política d’estat, creant un Estat propi. Les pretensions, si acaben aquí, seran escasses i a sobre serem vistos, els catalans, com uns rapinyaires. No és massa esperançador que l’Artur Mas digui en l’entrevista d’El País, que l'assoliment del 'dret a decidir' ha de comptar amb majories superiors al 60%, i al mateix temps no es proposi informar la societat catalana de la bondat i els beneficis de tenir un Estat independent. Ara per ara, és políticament correcte el silenci, bé perquè falta valentia, bé perquè sobra submissió.
Permetre que els catalans visquin en la ignorància de les pròpies possibilitats no facilita la determinació per a elegir el nostre futur. Tenir consciència de la realitat ens ha d’obrir els ulls i fer-nos lliures. Que no digui el Sr. Mas que les necessitats de Catalunya passen per un conveni econòmic amb Espanya, sinó que la situació, abans i després de la crisi, ens porta molt més enllà. ¿No serà que amb tant d’espoli, tanta anihilació, patim la síndrome d’Estocolm?
