Anar a votar et costa. Potser ets d’aquells indiferents que, tot i residir a Catalunya, consideres que el país on vius i t’acull és una territori estrany, i que anar a votar a les eleccions del Parlament és feina dels oriünds, vull dir dels catalans de tota la vida.
Potser tens mandra, tal vegada desil·lusió, i prefereixes quedar-te a casa com si res no passés. Fent un esforç, t’hi obligues i et convences que has d’exercir un dret que no tindries en una dictadura. A qui votaré?, penses; i trobes tremendament difícil elegir a qui et representarà -vulguis o no- durant els següents quatre anys.
En canvi, res d'això no passa si estàs afiliat a un partit. Ja n’estàs prou, de convençut. En realitat, ni t’interessa saber el programa del teu partit, doncs exerceixes un acte de confiança i de cega fe, de la mateixa manera que renuncies a recriminar el seu líder que és el teu, en una mena d’amor incondicional.
Si ets un votant habitual dels partits clàssics, aquells que estan al Parlament des del primer dia, l’escolliràs en funció de com estiguis alliçonat en la dialèctica dretes i esquerres o altres subespècies. Et penses que sabràs a qui votar perquè has pujat basant-te en uns patrons teòrics i esquemàtics, encara que comences a intuir que la política estatal cada vegada està més condicionada i intervinguda per la Unió Europea i per l’economia internacional. És possible que des d'un temps no entenguis ni les vagues dels sindicats contra el govern socialista, ni certs pactes de govern entre les dretes i les esquerres que mai de la vida no t'hauries imaginat, ni comprenguis perquè els partits nacionalistes catalans enlloc de ser sobiranistes esdevenen pidolaires d'una altra nació que els mena. Arribat a aquest punt, algun dia se’t farà del tot la llum i cauràs del cavall com Saule de Tars abans de dir-se Pau.
Veus que s’acosten les eleccions catalanes. No et pots estar de dir que el problema principal és la recuperació econòmica i que la qüestió de la independència és una dèria dels radicals i sobrevinguts. Però és ben cert que si Catalunya tingués representativitat i competència per decidir en tots els nivells de les necessitats del país, es podria millorar la situació territorial i pròpia. Si t’ho plantegessis –i algú amb prou capacitació comandés el traspàs, el creuament del nostre particular Mar Roig- possiblement tindries renovades aspiracions.
Llavors, si consideres que alguna cosa necessàriament ha de canviar, perquè vols que Catalunya aconsegueixi l’status que es mereix, la dignitat que se li nega, els recursos que se li escapen, segurament faràs mans i mànigues perquè s’emancipi de l’estat espanyol. Per tot això, deixaràs la mandra i els dubtes i votaràs a favor que Catalunya assoleixi la majoria d’edat.
Potser tens mandra, tal vegada desil·lusió, i prefereixes quedar-te a casa com si res no passés. Fent un esforç, t’hi obligues i et convences que has d’exercir un dret que no tindries en una dictadura. A qui votaré?, penses; i trobes tremendament difícil elegir a qui et representarà -vulguis o no- durant els següents quatre anys.
En canvi, res d'això no passa si estàs afiliat a un partit. Ja n’estàs prou, de convençut. En realitat, ni t’interessa saber el programa del teu partit, doncs exerceixes un acte de confiança i de cega fe, de la mateixa manera que renuncies a recriminar el seu líder que és el teu, en una mena d’amor incondicional.
Si ets un votant habitual dels partits clàssics, aquells que estan al Parlament des del primer dia, l’escolliràs en funció de com estiguis alliçonat en la dialèctica dretes i esquerres o altres subespècies. Et penses que sabràs a qui votar perquè has pujat basant-te en uns patrons teòrics i esquemàtics, encara que comences a intuir que la política estatal cada vegada està més condicionada i intervinguda per la Unió Europea i per l’economia internacional. És possible que des d'un temps no entenguis ni les vagues dels sindicats contra el govern socialista, ni certs pactes de govern entre les dretes i les esquerres que mai de la vida no t'hauries imaginat, ni comprenguis perquè els partits nacionalistes catalans enlloc de ser sobiranistes esdevenen pidolaires d'una altra nació que els mena. Arribat a aquest punt, algun dia se’t farà del tot la llum i cauràs del cavall com Saule de Tars abans de dir-se Pau.
Veus que s’acosten les eleccions catalanes. No et pots estar de dir que el problema principal és la recuperació econòmica i que la qüestió de la independència és una dèria dels radicals i sobrevinguts. Però és ben cert que si Catalunya tingués representativitat i competència per decidir en tots els nivells de les necessitats del país, es podria millorar la situació territorial i pròpia. Si t’ho plantegessis –i algú amb prou capacitació comandés el traspàs, el creuament del nostre particular Mar Roig- possiblement tindries renovades aspiracions.
Llavors, si consideres que alguna cosa necessàriament ha de canviar, perquè vols que Catalunya aconsegueixi l’status que es mereix, la dignitat que se li nega, els recursos que se li escapen, segurament faràs mans i mànigues perquè s’emancipi de l’estat espanyol. Per tot això, deixaràs la mandra i els dubtes i votaràs a favor que Catalunya assoleixi la majoria d’edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada