COM UN REGAL EN BLANC
(Ferit per una amant
més infidel que jo)
Puc ser gelós
però de cap manera un home avar.
No penso reclamar-te
el temps que et vaig donar.
Onsevulga que el tinguis
—entrecuixat, paït, amortitzat—,
te’l pots quedar. És ben teu.
Com un regal en blanc,
buit de sorpreses
i sense embolicar.
«Tota casa té el seu constructor,
però el constructor de tot
és Déu.»
HEBREUS 3,4
CONSTRUCTORS
Un home construeix una casa perfecta
en el lloc ideal, segura i envejable.
Però després a dins
hi basteix un amor amb les parets
estructurals del cor severament
apuntalades. Una casa,
i de seguida, ànima abandonada.
Això el fa ser mal constructor.
Del no-res Déu va formar un paradís,
i un home i una dona vinguts d’allà mateix.
Va donar-los la terra, gairebé tots els fruits,
i les estrictes normes de l’arbre de l’Edèn:
l’abusiu manament
que va inaugurar el càstig.
Era el principi, i ja crepuscular.
Això el fa ser mal constructor.
Perquè està escrit que Déu ha anat rectificant,
destruint i refent l’obra creada.
Podem trobar en botigues d’antiquari
la guia de viatge dels primers expulsats
i mapes contrafets per l’aigua del diluvi
i pols de profecies
i llibres de pregàries tacats.
Això el fa ser mal constructor.
 |
| Before Sunset, 2004 |
Secrets d’un matrimoni (Ingmar Bergman, 1973)
ESCENA DE LLIT
Amb la miradaposada a l’infinit del sostre,
ella li diu: «Tu creus
que ens estimem encara?»
«Què hi faríem aquí,
tan junts, si no?», surt d’ell,
atrinxerat rere els llençols.
Han apagat el llum i arriba el sexe
amb el guió de sempre:
callat, fugaç, mecànic.
De subsistència.
Després, girats d’esquena,
seguint el doble abisme
dels laterals del llit,
pensen que el sexe
és una forma d’estimar imperfecta.
O alegre, de plorar.
Castell càtar de Querbús, Occitània
NO ATAQUIS L’ENEMIC
No ataquis l’enemic.
Desitja-li la més irresistible,
perversa i decadent
de les temptacions.
Aviat hi caurà,
talment l’insecte que és atret
per la passional obscenitat
del regalim de mel.
Tu, mentrestant,
aprèn a respirar encarat al vent.
Vincla’t davant el mur
que un dia va ser poble,
i amb l’eina del teu front
fes-te sentir la pedra.
Insisteix, ves trucant,
com qui ha de despertar una porta
aparedada o una tomba,
fins que de l’altra banda
et responguin els morts
i els expulsats.
No envegis el plat dolç de l’enemic.
T’ha calgut davallar a les runes
que foren paret mestra
perquè poguessis construir,
des de la carn ferida,
una estratègia.
D’aquí vindrà que t’alçaràs
brandant la mística arma del dolor.
A cops de sang
superaràs l’insecte.
NO TORNIS AL TEU POBLE
Aparta-te’n, no hi vagis,
salva’t de tornar al poble
de la infantesa.
La teva part se’n va anar amb tu,
una altra va morir entre els que s’hi quedaren,
la resta per a tu no va existir.
Però en cas que hi tornessis seduït per la veu
falsament entendrida de l’absència,
tingues present
que voldrà saquejar-te, cos endins,
allò que et vas endur.
A canvi et donarà dies d’hivern,
i gent que no coneixes,
i davant d’un mirall, la culpa.
Seràs un lloc,
la peça retrobada,
l’espai buidat de l’arbre
desarrelat.
