CONSTRUCTORS

Gravat de l'Hortus Sanitatis, de Jacob Meydenbach (1491) 

«Tota casa té el seu constructor,

però el constructor de tot és Déu.»

HEBREUS 3,4

CONSTRUCTORS 

Un home construeix una casa perfecta

en el lloc ideal, segura i envejable.

Però després a dins

hi basteix un amor amb les parets

estructurals del cor severament

apuntalades. Una casa,

i de seguida, ànima abandonada.

Això el fa ser mal constructor.

 

Del no-res Déu va formar un paradís,

i un home i una dona vinguts d’allà mateix.

Va donar-los la terra, gairebé tots els fruits,

i les estrictes normes de l’arbre de l’Edèn:

l’abusiu manament

que va inaugurar el càstig.

Era el principi, i ja crepuscular.

Això el fa ser mal constructor.

 

Perquè està escrit que Déu ha anat rectificant,

destruint i refent l’obra creada.

Podem trobar en botigues d’antiquari 

la guia de viatge dels primers expulsats

i mapes contrafets per l’aigua del diluvi

i pols de profecies

i llibres de pregàries tacats.

Això el fa ser mal constructor.

  

DE BEN LLUNY DESCENDÍEM

Fotograma de L'arbre de la vida.

De ben lluny descendíem.

Tot astre, tota estrella, tota cosa

del firmament teníem a l’abast.

Ell em parlava

de l’ordre i l’harmonia

de l’univers.

I no parava de lloar

el prodigi suprem

de la creació.

En la volta del cel giravoltàvem

amb la cadència

d’un vals silenciós.

I d’entre els mons,

mostrant-me’n un, va dir-me:

«Un blau, un paradís: la vida.»

Ens hi vam dirigir com qui vol veure

de prop la placidesa

de l’aigua i del jardí; potser

la més equilibrada i singular

obra de Déu.

I baixats a través de l’últim núvol,

aresta avall del cim de la muntanya,

descobrírem de cop

la terra de l’udol del llop,

del vol del corb, de la carnassa,

dels fills de tots els fills

que són humans i lluiten en bandada.

La tempesta colpeja els ulls.

La pluja crema, aprenent a ser foc.
Prenc cadascun dels presagis i clamo:

Per què el cel s’emmiralla

en mars d’aigua salada?

Cap on van les pregàries

que no són escoltades?

Per què la pietat s’escriu

en el cor de les tombes?

Oh quantes cicatrius

imperceptibles des del firmament.

Que Déu torni a crear aquest món,

però ara amb llum de dia.

DESTRIANT RECORDS

Fotograma de L'arbre de la vida (T. Malick).

Cada vegada els dies són més curts

perquè càpiguen tots en la memòria.

Vaig destriant records que vull guardar

com qui endreça a l’armari aquella roba

que només un mateix sap dir d’on ve,

quan la va dur i on la durà a morir.

Els records sempre tenen perspectiva

de passat, d’envellit licor amarg.

Fidels i evanescents, ens acompanyen.

Tinc records tan perduts com la innocència.

Tinc records intentant sortir de mi.

Tinc records que podrien ser ferides.

Tinc records per salvar-me de la nit.

Tinc records en papers i en epitafis.

Tinc records construint-me la nostàlgia.

Tinc records amb veu baixa de secret.

I records a mig fer que no em serveixen:

si eren nostres, per què els guardo jo sol?

Records que necessiten pietat.

ÀPAT

Ja no se sent remor

de coberts i punyals

i diplomàcies.

Els cambrers

van desparant la taula

amb la destresa

de qui elimina el rastre

d’un pecat d’opulència.

Les tovalles,

abans immaculades,

ara són un sudari.

Copes intactes, copes desplomades.

Cada plat buit recull

la vanitat perduda a l’ombra
del que foren exquisideses.

Tot ha estat ventre.

Res clara pupil·la.

Després, només deixalles.

Fins que un cambrer pregunta:

«I què en fem de les flors del centre?»

La pietat d’algú respon:

«Salva-les. Dignifica-les.»