CONSTRUCTORS

Gravat de l'Hortus Sanitatis, de Jacob Meydenbach (1491) 

«Tota casa té el seu constructor,

però el constructor de tot és Déu.»

HEBREUS 3,4

CONSTRUCTORS 

Un home construeix una casa perfecta

en el lloc ideal, segura i envejable.

Però després a dins

hi basteix un amor amb les parets

estructurals del cor severament

apuntalades. Una casa,

i de seguida, ànima abandonada.

Això el fa ser mal constructor.

 

Del no-res Déu va formar un paradís,

i un home i una dona vinguts d’allà mateix.

Va donar-los la terra, gairebé tots els fruits,

i les estrictes normes de l’arbre de l’Edèn:

l’abusiu manament

que va inaugurar el càstig.

Era el principi, i ja crepuscular.

Això el fa ser mal constructor.

 

Perquè està escrit que Déu ha anat rectificant,

destruint i refent l’obra creada.

Podem trobar en botigues d’antiquari 

la guia de viatge dels primers expulsats

i mapes contrafets per l’aigua del diluvi

i pols de profecies

i llibres de pregàries tacats.

Això el fa ser mal constructor.

  

GÈNESIS

No vull saber la història. Deixeu-me 

que cregui en les metàfores; sé almenys 

que elles busquen el símbol i no pas

la veritat. Al peix no li demanis

que entengui el fons del mar des de l’aquari.

Per això puc escriure que mon pare

hagués pogut ser aquell incipient

i dòcil Abel si no fos perquè

va morir d’un cop sec damunt de l’herba

abans de tenir fills, de procrear.

Caient, vam caure tots; així venim

de l’estirp maleïda de Caín.

Cap altra ficció du de tan lluny

l’essència cruel de la tragèdia.

Se’m fa present la veu de Qui no hi és

interrogant-lo: «On és el teu germà?»

I Caín improvisa una mentida

de sang dissimulada i circumloqui:

«Mon germà? No en sóc pas el guardià!»

Com tot relat amb crim arriba el càstig;

el seu, obrir camins per on el llop

hi temeria entrar. I va plorar

més per ser desterrat que per la culpa.

Potser mai no habità a l’est de l’Edèn,

però ja ens és indiferent. ¿Qui pot

assegurar una terra, qui sabrà

retenir el nom de cadascun dels passos?

Fugitius, no plantem, només collim

d’amagat i a la nit, arrossegant

l’estigma de les pedres entre els dits.

Molt abans de nosaltres, la metàfora

assajava la història. En cada

camp eixorc trobarem un germà mort.