LLEGAT
Tu vius en
l’altre extrem del poble
entre
cases que fan soroll de buit.
Si
ajuntéssim el poble cabria en un carrer.
Tot i així
no em coneixes, però el teu pare i jo
ens saludàvem
si en algun lloc coincidíem.
El recordo molt bé perquè la seva imatge
proclamava el retrat del pare meu.
Nosaltres
dos també mantenim la semblança,
com s’assemblen
els fruits d’un mateix arbre,
el pinyol
al pinyol
o l’ànima
al seu propi buit.
Mira les
tombes,
tan iguals
i ordenades com les blanques
tecles
d’un vell piano.
Els noms
recorden altres noms
i les
dates recorden anys perduts.
Forçats a
ser entre nosaltres,
caldrà que
ens rellevem si volem perdurar,
ni que
sigui com flors tallades
vivint d’un
gerro humit.
És un
remei d’estricta subsistència:
quan jo deixi
de ser qui sóc
i ton pare
i el meu em confonguin amb tu,
et giraràs
i
respondràs per mi cada vegada
que et
cridin pel meu nom.
