THOMAS MORE, EL DIFÍCIL PATRÓ MORAL DELS POLÍTICS

Thomas More. Vet aquí el sant patró dels polítics i governants, almenys segons el Vaticà. Els que vulgarment s’anomenen la classe política tenen per encomanar-se a un home de lleis, polític, diplomàtic, humanista, filòsof i teòleg anglès (1478-1535). Però compte amb Thomas More, que no és un personatge fàcil. Ell era una home de conviccions, un home de fe i d’ètica de ferro que sabia on tenia la línea que no podia traspassar. I això va costar-li la vida, tot i la seva trajectòria parlamentària, professional i acadèmica, i haver format part del Consell privat del rei i ser canceller d’Anglaterra. No era l’últim de la fila.

Va ser declarat culpable d’altra traïció perquè no va acatar la llei del Parlament en què es reconeixia el matrimoni del rei fruit del divorci i es rebutjava formalment l’autoritat de l’Església de Roma. Thomas More hagués pogut sotmetre's al nou ordre per “imperatiu legal”, com ara fan alguns polítics amb la constitució que han de jurar o prometre; o hagués pogut mal pair un pacte estrafolari com fan CiU i el PP; o adoptar sense parpellejar la disciplina de la jerarquia, com fan el PSC–PSOE; o haver-se deixat seduir pels privilegis de la noblesa i del patrimoni que gaudia, com faria la majoria. Però no va ser així; More va rebutjar per dues vegades l’acatament de la llei, fou empresonat a la Torre de Londres, jutjat, condemnat a mort i decapitat.

Avui no trobaríem polítics amb aquesta enteresa, que sàpiguen plantar-se contra els postulats il·lícits del partit i en favor de la dignitat de la llengua i la nació catalanes. Els d'ara són professionals de la política que miren el dia a dia, la retribució i la pensió. Tenen massa a perdre, i això que no s’hi juguen la vida.

EL SOU DELS ALCALDES

El primer acord dels ajuntaments és l’assignació de sous i dietes dels alcaldes i membres del consistori. No ho trobo correcte. No perquè no hagin de cobrar, sinó perquè hom no hauria de poder-se atribuir un sou públic a sí mateix. Que ho fan els empresaris privats? Molt bé; són els seus diners. Els ajuntaments haurien de tenir aprovades les retribucions dels càrrecs electius en funció de diferents variables objectives: nombre d’habitants, pressupost, inversions, i gestió necessària, amb un mínim i un màxim com a factors de correcció. Això amb caràcter permanent i sense dependre de la resolució de l’alcalde de torn cada quatre anys.

Algú em dirà: és que hi ha alcaldes que són consellers comarcals o diputats, o tenen una altra dedicació, i això pot fer variar les retribucions. Doncs bé; aquestes situacions es poden preveure i, en alguns casos, potser no podrien ser alcaldes o no haurien de tenir sou. Els càrrecs haurien de ser més racionals, evitant la concentració i acumulació de poder, en què tothom sabria on estaria i coneixeria a priori l’abast de les possibilitats.

Hem de tenir present que formen part de l’administració pública i, com a tal, les retribucions haurien de poder ser objecte d’impugnació. I, si volen posar-se a l’alçada dels executius del sector privat, també com aquests haurien de ser responsables del compliment dels objectius i de la gestió dels recursos públics. No n’hi ha prou en plegar quan les coses van mal dades.

INDIGNATS

Indignats. Mai aquesta paraula havia significat tant des que està associada a un moviment. Estar “indignat”, en el nou sentit semàntic, equival a plantar cara, bé per necessitat, bé per solidaritat, a un estat socioeconòmic de coses que ens afecten i no podem defugir. Per a mi, la indignació és una reacció a un ordre immediat que trasbalsa el mode de viure i les perspectives de futur. Quan ens pensàvem que els avenços socials eren perpetus i intocables, com una espècie de drets adquirits, veiem com han sofert una forta davallada. I encara no li veiem aturador. On ens duran l'atur, la precarietat laboral, la baixa productivitat i les retallades socials? Al seu torn, la riquesa està en mans d'uns quants, la producció se'n va majoritàriament a l'exterior i el mercat interior no pot consumir perquè no té prou recursos; ans al contrari, existeix un important endeutament familiar.

Ens rebel·lem perquè som conscients de la nostra impotència. No sabem que serà de nosaltres demà perquè els tentacles de la globalització i les seves interaccions fan imprevisible el rumb que seguim. Fa uns anys, quan maldàvem per guanyar drets civils, polítics i socials, sabíem que davant nostre hi havia uns drets que teníem per incorporar a la nostra societat; era qüestió de força i de perseverança assolir-los, un aspecte sociopolític. Avui, no hi ha força col·lectiva que eviti la magnitud del naufragi perquè ens superen l'economia embogida i els seus fantasmes. Per acabar-ho d'adobar, políticament no estem representats amb suficient traça, consciència i dignitat.

Estem indignats per obligació; no tenim alternativa. Inclús ara ja s'indignen aquells que voten, aquells que no pertanyen a grups marginals ni són anti-sistema. A partir d’aquí hem de dir prou i demanar responsabilitats a qui ens ha llençat a un pou al qual no li endevinem el fons. Han de caure els caps que encara s’alcen sense remordiment. Ens han robat una manera d’entendre la vida que ens pensàvem –i ens feien creure- que estava consolidada. L’inici de la recuperació passa per exercir una democràcia social. L’actual democràcia és massa sectorial, burocratitzada i manipulada pel poder econòmic.

PENSAMENT UTOPIÀ

Thomas More (1478-1535) va inventar-se una república, l’illa d’Utopia, en la seva obra filosoficopolítica, Utopia. Ens parla d'un país virtuós, absolutament organitzat i socialment cohesionat, representatiu de tota una manera d’entendre la vida. Quan relata els intercanvis comercials dels utopians, hi veiem una sistema cooperativista, gairebé comunista, si no fos perquè l’autoritat de la ciutat, el príncep, en sentit no monàrquic, era elegit i podia ser destituït en cas de sospita de tirania.

"La ciutat es divideix en quatre parts iguals. Al centre de cada un d’aquests barris hi ha un mercat proveït de tot. Allà són portats fins a determinats edificis els fruits de la feina de cada família i cada un dels elements és distribuït al corresponent magatzem. D’aquests magatzems, cada pare de família demana el que necessita per a ell i els seus i s’ho emporta, sense pagar amb diner ni sense cap mena de retribució o compensació. Puix, per què se l’hi hauria de negar res? Per què, si n’hi ha prou i més de totes les coses i no hi ha cap por que ningú vulgui endur-se més del que necessita? Per quina raó podria motivar algú que sap que ho té tot segur i que mai no li faltarà de res a demanar allò que no necessita?

En tota classe d’animals la por de no tenir el que necessita desperta la cobdícia i la rapacitat, i en l’home només l’orgull, que li fa sentir la glòria d’excel·lir per damunt dels altres en la supèrflua ostentació de les coses, però aquesta mena de vici no té en absolut cabuda en la forma de vida dels utopians.”

PROJECCIÓ

Els nostres noms havíem
escrit en aquests murs. Recordes, Anna?
Tal vegada perquè al seu redós
hi vàrem fer l’amor,
que no sabérem veure la nuesa
dels maons defallint a cel obert.

Hem après a enyorar les abraçades
perdudes, i els records i les parets
amb els noms que no trobo.

Les tardes allargassen
les ombres que projecten
els finestrals. Tu i jo,
com en una pantalla del vell cinema mut,
reflectim siluetes sense veu.

(Publicat al bloc comparti_ments,
un maridatge entre art fotogràfic i literatura)

ESCÒCIA I CATALUNYA

Escòcia podrà fer un referèndum per decidir si vol continuar unida a la Gran Bretanya, la qual cosa suposaria desfer l’Acta d’Unió que tenen ambdós regnes des de 1707. Quina diferència amb Madrid que mai no permetrà cap consulta per l'autodeterminació. Què es pot esperar de qui ja nega que Catalunya sigui una Nació?

Tot i tenir majoria absoluta al Parlament escocès, el partit d’Alex Salmond, l’Scottish National Party (SNP) sembla que no promourà la consulta fins passat l’equador de la legislatura, doncs abans vol assolir un increment de competències i el traspàs de tributs. Mentrestant, anirà adobant el terreny perquè la societat estigui majoritàriament convençuda de la secessió de Londres. Pensa que una cosa és la consciència identitària –que hi és- i l’altra l’aspiració nacional elevada a la màxima potència: l’Estat propi.

El SNP ho té més clar que Convergència. Salmond és un independentista declarat, sense embuts, i el seu partit ho porta a l'ADN. Això no passa a CiU, i no passarà mentre Unió actuï com una rèmora. Salmond, des de d’alt, promourà el canvi, el referèndum. A Catalunya, l’independentisme es promou bàsicament des de la societat civil que, dia a dia, empeny els partits a adoptar posicionaments més valents davant la situació de bloqueig i d’incomprensió catalanes.

El fracàs del pacte fiscal que reclama CiU ens durà al més que previsible col·lapse socioeconòmic. Llavors, per força, un altre gall haurà de cantar. Tal vegada en forma d’eleccions anticipades en què la independència estarà clarament escrita en el full de ruta. Fins que no arribi aquest moment, haurem d’anar xiulant per si l’ase vol beure.

SI TOTS FOSSIN "ISTES"

Si realment els socialistes fossin “federalistes”, els democristians d’Unió “confederalistes”, els convergents “independentistes” de marxa llarga i, la resta, “independentistes” impacients, el problema de l’encaix de Catalunya amb Espanya estaria pràcticament resolt. Podríem parlar de com ho arbitrem, però tots els istes durien cap el reconeixement de sobirania, amb més o menys intensitat, i la introducció d’un nou model estatal que passaria per una conversió total i absoluta del sistema d’organització política que coneixem. En el cas amb més intervenció de l’Estat, hi trobaríem l’estat federal; en el més extrem, la secessió o desvinculació de l’estat de procedència; i, entremig, l’estat confederal.

Per això, discrepo d’en Duran i Lleida que diu que no és independentista perquè ell és partidari d’un Estat confederal. Magnífic. Que plantegi quines competències vol confederar, és a dir, compartir, mitjançant un pacte lliure i igual entre dos Estats sobirans. No, no ho farà, el líder d'Unió. Li falta una premissa essencial: admetre la possibilitat de l’Estat català que li permeti confederar-se amb Espanya. Perquè hi hagi matrimoni s’han de ser dos.