El primer acord dels ajuntaments és l’assignació de sous i dietes dels alcaldes i membres del consistori. No ho trobo correcte. No perquè no hagin de cobrar, sinó perquè hom no hauria de poder-se atribuir un sou públic a sí mateix. Que ho fan els empresaris privats? Molt bé; són els seus diners. Els ajuntaments haurien de tenir aprovades les retribucions dels càrrecs electius en funció de diferents variables objectives: nombre d’habitants, pressupost, inversions, i gestió necessària, amb un mínim i un màxim com a factors de correcció. Això amb caràcter permanent i sense dependre de la resolució de l’alcalde de torn cada quatre anys.
Algú em dirà: és que hi ha alcaldes que són consellers comarcals o diputats, o tenen una altra dedicació, i això pot fer variar les retribucions. Doncs bé; aquestes situacions es poden preveure i, en alguns casos, potser no podrien ser alcaldes o no haurien de tenir sou. Els càrrecs haurien de ser més racionals, evitant la concentració i acumulació de poder, en què tothom sabria on estaria i coneixeria a priori l’abast de les possibilitats.
Hem de tenir present que formen part de l’administració pública i, com a tal, les retribucions haurien de poder ser objecte d’impugnació. I, si volen posar-se a l’alçada dels executius del sector privat, també com aquests haurien de ser responsables del compliment dels objectius i de la gestió dels recursos públics. No n’hi ha prou en plegar quan les coses van mal dades.
