Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arrels. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arrels. Mostrar tots els missatges

31 de març 2026

TALL OBERT

 TALL OBERT 

                       A la terra que em fuig

 

El temporal de pluja i vent

ha arrancat l’olivera.

Té el cos feixuc,

no per les ajaçades branques,

sinó perquè arrossega terra ferida, pedres

i arrels desentranyades.

 

Un arbre així, caigut, sap fer-se entendre.

Se n’anirà d’un tall precís i net,

solemnement quirúrgic;

els troncs serrats, l’un al costat de l’altre,

com qui desmunta a peces la columna

d’un temple que mai més no s’alçarà.

 

Un arbre així, partit, va desvelant-me

cercles que emmarquen cercles,

òrbites vegetals del temps,

esculpida memòria.

Jo soc arbre d’una altra fusta,

sense prou carn per als records.

 

             

9 d’ag. 2015

METÀFORA ANTIGA




El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells
li anunciaven l’hora
de pujar a la muntanya.
Sabia que el futur
no entén d’antics conceptes.
Iniciar calia el sacrifici
més lent i personal, definitiu:
deixar-ho tot i fondre’s en la neu
perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.
I hi va ascendir prenent
en lloc de fe, fantasmes;
quan pesa el passat són inevitables.
  
Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.
La vida viu del que l’ànima dóna
i adopta formes, símbols,
signes d’eternitat.
I va viure, va viure,
veient com les arrels
remuntaven les roques
d’arestes de navalla,
i aprengué el nom de totes
les generacions
de voltors, serpents i àguiles.
El sol li feia de Déu perquè estava
present i era qui més l’il·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:
¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?
Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.
De l’incendi ets la pobra,
exclusiva, ignorada,
sola cendra salvada.
L’origen del no-res.

13 de set. 2013

EN EL NOM DE QUI NO DIC



                 










                                          L'home és un llop per a l'home. 
                                   Thomas Hobbes

Algú ens digué: “Dels tres,
un serà com jo sóc”.

I no sabíem qui
no donava el nom, no.

Ai, amics: la pell mudem
amb recels i temors.

De l’arbre dels tres fruits,
qui els voldrà collir tots?

Cobdícies tenim

més profundes que els corcs.

Si ahir innocents, avui,
mossegada de llop.

Instint, batalla i llamp;
del cor, el costat fosc.

És l'hora de fendir 
negant redempcions.

Arrels i pous beuran
del fangar impietós.

Ja sóc de qui no dic,
l’eina cruel i l’udol.



7 de set. 2013

UNA CASA






















Una casa.
Imagineu-la antiga,
solemne, vertical;
per un moment, Babel:
esglaons i replans, sostres, pisos i alçàries.
Imagineu-la muda
de finestres i panys;
pòsits sobreposats, artèries, estrats,
i arrels seques que enyoren
mil llengües d’esperança 
                                        a l’últim pis.

Imagineu-hi encara
el refugi d’absències:
records, silencis, èxodes i làmpades
que es deixen caure com espases cegues
damunt dels cobrellits llargament clausurats.
Tot igual perquè hi pugui
retornar l’impossible:
mil llengües d’esperança 
                                       a l’últim pis.

Però ens cal ascendir, tocar altres cels,
crear volums, omplir
els llençols de carícies i de temptacions.
Llavors trenquem la lluna a cops de sol.
I el sol és un jardí enfiladís
de llavis i abraçades transhumants:
mil llengües d’esperança
                                       a l’últim pis.

És l’hora de les veus sense paraules.

Imagineu que hi sona
arran de terra, un tango.
Dalt de tot el seguim
vestits només amb els 
                                    remots sentits.