UNA CASA

Una casa.

Imagineu-la antiga,

solemne, vertical;

per un moment, Babel:

esglaons i replans, sostres, pisos i alçàries.

Imagineu-la muda

de finestres i panys;

pòsits sobreposats, artèries, estrats,

i arrels seques que enyoren

mil llengües d’esperança 

                                        a l’últim pis.

Imagineu-hi encara

el refugi d’absències:

records, silencis, èxodes i làmpades

que es deixen caure com espases cegues

damunt dels cobrellits llargament clausurats.

Tot igual perquè hi pugui

retornar l’impossible:

mil llengües d’esperança 

                                       a l’últim pis.

Però ens cal ascendir, tocar altres cels,

crear volums, omplir

els llençols de carícies i de temptacions.

Llavors trenquem la lluna a cops de sol.

I el sol és un jardí enfiladís

de llavis i abraçades transhumants:

mil llengües d’esperança

                                       a l’últim pis.

És l’hora de les veus sense paraules.

Imagineu que hi sona

arran de terra, un tango.

Dalt de tot el seguim

vestits només amb els 

                                    remots sentits.