La flor i l’arcaica roca
del punt
més alt de la muntanya,
existeixen
malgrat que ningú no les miri.
Això
d’ençà de totes les generacions.
Això sense
esperar-ne elogis.
En un lloc
ignorat,
molt
semblant als orígens,
hi ha una
planta, una espècie,
aigua pura
encoberta, aire del primer dia,
que mai no
han tingut nom.
En canvi
el nom de Déu,
singular i absolut, lloat
amb l’adjectiu i la majúscula,
haurà de
tenir sempre algú que el pronunciï
com la
cançó que viu d’ésser escoltada.
No faré poesia
de la
muntanya estèril i escapçada
que ha
anat cedint fins a rendir-se
al nivell
de l’asfalt o al buit dels soterranis.
Aquests
versos s’escriuen des dels ulls.
Vindrà la
poesia
de qui, amarat,
remunta cap al cim
amb les
mans enfeinades:
aigua clara
a la dreta
i un plançó
de pomer a l’esquerra.
Perquè la
poesia
és arribar
a la roca,
és la
fermesa i el calfred,
plantar i
ser allò plantat.
Comença,
doncs, a escriure.
