Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Déu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Déu. Mostrar tots els missatges

7 de febr. 2026

POÈTICA

 

POÈTICA
 

La flor i l’arcaica roca

del punt més alt de la muntanya,

existeixen malgrat que ningú no les miri.

Això d’ençà de totes les generacions.

Això sense esperar-ne elogis.

 

En un lloc ignorat,

molt semblant als orígens,

hi ha una planta, una espècie,

aigua pura encoberta, aire del primer dia,

que mai no han tingut nom.

 

En canvi el nom de Déu,

singular i absolut, lloat

amb l’adjectiu i la majúscula,

haurà de tenir sempre algú que el pronunciï

com la cançó que viu d’ésser escoltada.

 

No faré poesia 

de la muntanya estèril i escapçada

que ha anat cedint fins a rendir-se

al nivell de l’asfalt o al buit dels soterranis.

Aquests versos s’escriuen des dels ulls.

 

Vindrà la poesia

de qui, amarat, remunta cap al cim

amb les mans enfeinades:

aigua clara a la dreta

i un plançó de pomer a l’esquerra.

 

Perquè la poesia

és arribar a la roca,

és la fermesa i el calfred,

plantar i ser allò plantat.

Comença, doncs, a escriure.

 


6 d’ag. 2025

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

  

Una renglera de formigues.

No tenen prou destresa

per a esquivar els meus peus.

Evito trepitjar-les: salto,

m’elevo amb les sabates

plenes de pietat.

Pels vorals del camí

sento un murmuri

de diminutes veus

com si diguessin algun nom.

 

Fulles caigudes

contemplen l’arbre

arran de terra.

Sospiren per tornar a la branca,

ser ocell o núvol,

ressuscitar

de verda eternitat.

Però en el torn de nit

cruixen quan Déu

les trepitja descalç.

 

 

20 de des. 2024

QUI MOU LA ROCA

 

 QUI MOU LA ROCA
 
La roca avisa:
cruix, s’estremeix,
es despenja del cim.
Pren força, bat l’espai, avança,
amb unglots fets d’arestes va arrancant
cabelleres de pols, la pell del meu paisatge.
 
Sóc al pendent.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
¿Quin refugi m’empara?
¿Resar? ¿De què serveix una pregària
si és Déu qui mou la roca,
feixuga com la volta emplomada del cel?
 
Ara que sento el pes
de l’extrema unió dels cossos,
renuncio a comprendre.
És el moment de creure i prou.
De creure? Sí, de creure.
Crec en la roca!
 

   

28 de nov. 2020

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

Em van dir: «Déu et mira.»

Però mai no he sabut

des de quin cel,

des de quina muntanya,

temple, casa o finestra,

per quina escletxa de la porta,

per quin interior de mi

m’aguaita.   

 

La llum dels dies fuig

talment l’ombra minvant d’algú

—potser de Déu mateix—

girat d’esquena.

Cal que em desdigui, doncs,

per sempre més d’afigurar-lo,

car els meus ulls s’han despenjat

de l’arbre i són tan buits

com l’esberlada closca d’una ametlla.

Per això sé

que cap temps no ens espera

per a creuar-nos les mirades.

 

 

15 de jul. 2020

EL RELLOTGE DE DÉU



EL RELLOTGE DE DÉU

A Déu vaig demanar-li temps
i el temps prengué la forma d’un rellotge
que marcava només els dies.
Set dies nous em va crear,
com set estacions amb profecia.
El darrer, molt més llarg, anunciava:
«Tot està fet.
És el dia en què Déu 
també va descansar.»