TALL OBERT

 TALL OBERT 

                       A la terra que em fuig

 

El temporal de pluja i vent

ha arrancat l’olivera.

Té el cos feixuc,

no per les ajaçades branques,

sinó perquè arrossega terra ferida, pedres

i arrels desentranyades.

 

Un arbre així, caigut, sap fer-se entendre.

Se n’anirà d’un tall precís i net,

solemnement quirúrgic;

els troncs serrats, l’un al costat de l’altre,

com qui desmunta a peces la columna

d’un temple que mai més no s’alçarà.

 

Un arbre així, obert, va desvelant-me

cercles que emmarquen cercles,

cronològics estrats de l’ànima,

esculpida memòria.

Jo soc arbre d’una altra fusta,

sense prou carn per als records.