9 d’ag. 2015

METÀFORA ANTIGA




El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells
li anunciaven l’hora
de pujar a la muntanya.
Sabia que el futur
no entén d’antics conceptes.
Iniciar calia el sacrifici
més lent i personal, definitiu:
deixar-ho tot i fondre’s en la neu
perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.
I hi va ascendir prenent
en lloc de fe, fantasmes;
quan pesa el passat són inevitables.
  
Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.
La vida viu del que l’ànima dóna
i adopta formes, símbols,
signes d’eternitat.
I va viure, va viure,
veient com les arrels
remuntaven les roques
d’arestes de navalla,
i aprengué el nom de totes
les generacions
de voltors, serpents i àguiles.
El sol li feia de Déu perquè estava
present i era qui més lil·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:
¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?
Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.
De l’incendi ets la pobra,
exclusiva, ignorada,
sola cendra salvada.
L’origen del no-res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada