NOMÉS ELS GOSSOS VAN BORDAR

NOMÉS ELS GOSSOS VAN BORDAR 


Aviat pren, el foc;

no té cap mèrit un incendi.

És més difícil treure’t la pudor del seu fum.

Una nit vaig sentir bordar no sé quants gossos

als defores i en tots els punts de la ciutat.

Anunciaven signes i senyals,

el retorn de les pors antigues

i els colors sense nom de les pors ignorades.

Veia com s’encenien els llums de les finestres

i a dintre veus irades

cridaven, maleïen,

exigien silenci,

clavar-se al llit, dormir.

Ningú no va baixar al carrer.

I vaig anar-me’n sol

—a les espatlles, tot allò que havia entès—

perquè el cel no oferia dreceres ni refugis,

i l’ànima volia fer camí

i arrecerar-se en el costat flonjo dels gossos.

I això que invocar Déu

hagués estat un acte més fàcil i solemne.

Però jo estava en deute:

només els gossos van bordar.

SEGONS COM MIRIN LES FINESTRES

Hi ha finestres que miren cap endins.

Una d’aquestes em coneix

de veure’m quan no miro,

de fer-me entrar la llum

com si vingués a rebre’m,

d’evitar-me plorar

veient que pel carrer no puges.

Hi ha finestres que miren cap enfora.

Són freqüents en els somnis:

veig parets i finestres

a l’altra banda del carrer,

amb rostres enganxats als vidres

que mai no deixen junts

de mirar-me la meva.

Hi ha finestres que miren cap enlloc.

Hi ha llocs sense finestres.