SEGONS COM MIRIN LES FINESTRES

Hi ha finestres que miren cap endins.

Una d’aquestes em coneix

de veure’m quan no miro,

de fer-me entrar la llum

com si vingués a rebre’m,

d’evitar-me plorar

veient que pel carrer no puges.

Hi ha finestres que miren cap enfora.

Són freqüents en els somnis:

veig parets i finestres

a l’altra banda del carrer,

amb rostres enganxats als vidres

que mai no deixen junts

de mirar-me la meva.

Hi ha finestres que miren cap enlloc.

Hi ha llocs sense finestres.

L’ÚNICA RAÓ DE L’ESCAMOT

D’un crit m’han despertat i em fan llevar,

un bram que ha esvalotat l’ocell de l’alba.

Ell pot fugir, però jo em quedo

entre parets i reixes infal·libles.

Tinc la por de després del crit

i dels cops ressonants d’algú que cava.

Cava, i cada vegada

que fa la fossa més profunda

m’escurça el temps

fins a delimitar el moment exacte

en què seré vençut per l’escorpí.

És l’única raó de l’escamot.

¿Per quin crim, per quin Déu, per quin honor,

gosen perpetuar-me enfonsat a la terra?

Com en un fruit madur desgranaré les bales

i quan les tingui fora del cos i de les mans,

m’elevaré lleuger amb l’ocell de l’alba.