24 de juny 2018

ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.
Miro, temptejo
els moviments per arribar-hi.
L’esforç d’un peu serveix
per alliberar l’altre.
Ascendeixo tot sol
perquè la fe no admet
concessions.
Meves i prou
són l’ànsia i aquesta set.
També el goig i el temor
submergits dins la impura
voluntat que ara em mena.
Sóc una peça fràgil.
A l’últim tram
m’aturo, bec, respiro,
aixeco els ulls en la pau del replà.
I el veig de prop,
majestuós i hieràtic,
panoràmicament suprem:
pedra deïficada.
Déu és arribar a un lloc 
on les ombres acaben
totes en una.
La llum, queda al darrere.
El veritable mèrit
són les escales del camí:
dretes,
constants,
desafiants,
amb graons que no es poden esquivar,
que pugen, sempre pugen,
fins a la catedral. 




10 de juny 2018

DE BEN LLUNY DESCENDÍEM


Fotograma de L'arbre de la vida.











De ben lluny descendíem.
Tot astre, tota estrella, tota cosa
del firmament teníem a l’abast.
Ell em parlava
de l’ordre i l’harmonia
de l’univers.
I no parava de lloar
el prodigi suprem
de la creació.
En la volta del cel giravoltàvem
amb la cadència
d’un vals silenciós.

I d’entre els mons,
mostrant-me’n un, va dir-me:
«Un blau, un paradís: la vida.»
Ens hi vam dirigir com qui vol veure
de prop la placidesa
de l’aigua i del jardí; potser
la més equilibrada i singular
obra de Déu.

I baixats a través de l’últim núvol,
aresta avall del cim de la muntanya,
descobrírem de cop
la terra de l’udol del llop,
del vol del corb, de la carnassa,
dels fills de tots els fills
que són humans i lluiten en bandada.

La tempesta colpeja els ulls.
La pluja crema, aprenent a ser foc.
Prenc cadascun dels presagis i clamo:
Per què el cel semmiralla
en mars d’aigua salada?
Cap on van les pregàries
que no són escoltades?
Per què la pietat sescriu
en el cor de les tombes?

Oh quantes cicatrius
imperceptibles des del firmament.
Que Déu torni a crear aquest món,
però ara amb llum de dia.