6 d’oct. 2013

TRANSCENDINT EVA



















Jo vull collir la poma rebutjada per Eva,
de l’Eva que va perdre’s parint la rebel·lia
pels carrers laberíntics d’un diumenge del Gènesis.
Que en mossegar-la esclatin dos paisatges de sang
com llavis descenari o d’un sexe brostat.

Del desig se nha fet un planeta d’erugues
removent-se en orgies de seda, llet i cendra;
res més que un corc suspès per l’impúdic alè
dels qui beuen vinagre en lòxid dels fanals.

Ja no vull collir el fruit; en tinc prou amb un arbre,
rigorosament nu de fullatge. Endur-me’l 
cap una immensa gorja de pous i de cavernes.  
A dins, granits i arestes, i un brancam on escalin
les ofegades ombres buscant tots els migdies.
Del fons que arribi l’eco d’ocells que mai volaren,
batent les ales noves de pèndols i paraigües.

Jo vull volar en bandada pel cel de les cigonyes
que imaginen la glòria perquè duen bocins
de Déu a la becada; mentre que Ell és la suma
d’altars, del verb, de llànties, la immolació
de flors cercant uns vans perfums d’eternitat.

Jo vull baixar a la terra, amb la boca petita
dels grills que s’ennueguen quan els banya la lluna;
ser l’esqueix de les plantes poblades de formigues,
l’adob i la llavor fecundant la pomera.
Encara que no hi sigui, que no retorni Eva.


13 de set. 2013

EN EL NOM DE QUI NO DIC



                 










                                          L'home és un llop per a l'home. 
                                   Thomas Hobbes

Algú ens digué: “Dels tres,
un serà com jo sóc”.

I no sabíem qui
no donava el nom, no.

Ai, amics: la pell mudem
amb recels i temors.

De l’arbre dels tres fruits,
qui els voldrà collir tots?

Cobdícies tenim

més profundes que els corcs.

Si ahir innocents, avui,
mossegada de llop.

Instint, batalla i llamp;
del cor, el costat fosc.

És l'hora de fendir 
negant redempcions.

Arrels i pous beuran
del fangar impietós.

Ja sóc de qui no dic,
l’eina cruel i l’udol.



7 de set. 2013

UNA CASA






















Una casa.
Imagineu-la antiga,
solemne, vertical;
per un moment, Babel:
esglaons i replans, sostres, pisos i alçàries.
Imagineu-la muda
de finestres i panys;
pòsits sobreposats, artèries, estrats,
i arrels seques que enyoren
mil llengües d’esperança 
                                        a l’últim pis.

Imagineu-hi encara
el refugi d’absències:
records, silencis, èxodes i làmpades
que es deixen caure com espases cegues
damunt dels cobrellits llargament clausurats.
Tot igual perquè hi pugui
retornar l’impossible:
mil llengües d’esperança 
                                       a l’últim pis.

Però ens cal ascendir, tocar altres cels,
crear volums, omplir
els llençols de carícies i de temptacions.
Llavors trenquem la lluna a cops de sol.
I el sol és un jardí enfiladís
de llavis i abraçades transhumants:
mil llengües d’esperança
                                       a l’últim pis.

És l’hora de les veus sense paraules.

Imagineu que hi sona
arran de terra, un tango.
Dalt de tot el seguim
vestits només amb els 
                                    remots sentits. 

22 d’ag. 2013

MIRO PER LA FINESTRA






















Miro per la finestra.
Damunt del camp només
sobreviu el rostoll
que estripa les carícies.
Ja no queden bladars,
ni cap dels qui menjaren el seu pa,
i la fruita vermella i delerosa
omplí el bec de la pols.

Estic a la finestra.
A frec dels dits s’estén
el rogent cobrellit d’un horitzó
que ha exhaurit les aurores,
però no em crema gens
i no sap encegar-me:
ans s’enduu l’escalfor
del teu pas pels meus llavis.
És tard. Tot es fa lluny, menys la terra aspra.

Sento per la finestra
una veu ressonant,
de gruta:
                 —Obra’m, poeta!
Li dic:
             —Espera, baixo!
Ja no em sento poeta; sóc la presa
que el ventre de l’arrel espera rebre.
Pel buit de la finestra,
                                     un trampolí.  



4 d’ag. 2013

CAÏNITES

Pintura: Albert Guasch Montaner


















Hi hagué un temps en què el vent movia els blats
sense degollar espigues ni roselles.
En el mar vidriat dels bassals de la pluja
fèiem navegar una barqueta de paper, 
sabent-la de tots dos,
per a tots dos, impúdics i innocents. 
Teníem una ametlla guardada sense obrir,
i un clar camí on perdre’ns, per on trobar-te jo.

Han vingut altres hores travessant camps eixorcs.
De qui serà la pluja, i el timó i la bandera?
Qui aixecarà primer des del fang el seu port?
I de qui sentirem el crit que ofegarà
l'última de les veus?

Deixem anar rancúnies tan altes com les torres,
que entinten de vinagre:
"I aquest rumb, i el teu nom marcant la proa?
Si t'esquinço les veles, sabràs què és naufragar!"

Ja no queden bassals que puguin fer d’estany.
Revé la nit perpètua
de caçadors que frisen per endur-se l’ametlla. 

6 de jul. 2013

L’ESTAT, MAQUIAVEL I EL CENTAURE QUIRÓ


Les persones som duals: la racionalitat i l’instint; el sentiment i el comportament; la realitat i la utopia; la idea i la creença; el bé i el mal; l’individu i el grup social; el seny i la rauxa; l’home i la bèstia.

En el tractat El Príncep, Maquiavel (1469-1527) no és aliè a la doble qualitat que predica del príncep, de l’Estat, i troba en el savi centaure Quiró, preceptor d'herois i guerrers, la mesura de les qualitats desitjables, i a qui considera que les sap manejar perquè està dotat d’una especial naturalesa: meitat home, meitat bèstia.

Maquiavel alliçona el Príncep-Estat, i declara: Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, l’altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties; però com que sovint amb la primera no n’hi ha prou, convé recórrer a la segona. 

No prou satisfet el florentí assenyalant la bèstia com a segona eina del príncep, elegeix quina bèstia li convé, i en troba dues: la guineu i el lleó, i ho raona d’aquesta manera: Tenint el príncep necessitat de saber ser com les bèsties, de totes elles ha de triar entre la guineu i el lleó, perquè el lleó no se sap defensar de les trampes, ni la guineu dels llops. Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou.

L’Estat n’és ben conscient de l’ideari de Maquiavel. Dicta lleis i normes, permet i prohibeix, però també utilitza l’astúcia i la força com a estratègies que escapen del control democràtic. Veiem com l’autoritat de l’Estat, amb el poder del llop, es pot desentendre sense parpellejar del que va prometre en les campanyes electorals. Sovint el nou príncep ens menteix, manipula, distorsiona i confon amb un discurs astutament dissenyat, interessat i fal·laç. Quan això succeeix, actua amb la destresa de la guineu. Aquesta actitud tampoc no es va escapar a  Maquiavel, que escriu: Un príncep  prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan l’acompliment vagi en contra d’ell i quan hagin desaparegut els motius que el van obligar a donar-la.

Ara bé, si el Príncep-Estat pot deixar de complir la paraula, nosaltres, els ciutadans, els nous sobirans, també podem retirar-li aquesta paraula. I no només això; si les lleis són la mà dreta i l’astúcia la innoble mà esquerra, tampoc les lleis -la funció més formal i transparent de l’autoritat- escapen de crítica. Poden ser justes o injustes, i quan són injustes, esdevenen il·legítimes. Aleshores, en qualsevol règim o sistema, cal exercir l’oposició civil i l’objecció, el seu rebuig i desobediència, perquè siguin derogades i deixin de tenir força d’obligar.

Fem ús de la intrínseca dualitat de la persona, i si l’Estat, que representa la sobirania del poble organitzada per al  bé comú, actua com la bèstia maquiavèl·lica, els ciutadans estem cridats a desvetllar els atributs del centaure Quiró per girar la situació: perquè l’Estat prové de nosaltres, no a l’inrevés.


6 de febr. 2013

LA CONSCIÈNCIA DELS RECORDS (TANKES)
















          I
En el refugi
dels calaixos polsosos
per tu perviuen
les coses oblidades
esperant retrobar-te. 

           II
Els records xopen
com el riu la falguera.
Quan ja no sàpigues
de quina font brollaven,
amb tu esdevindran terra.

           III
Del record guarda
tot allò que visqueres.
Buida l’armari
si només hi saps veure
el fons de les despulles.

           IV
Deixa que l’ànima
pels records es commogui.
Si un dia passes
sense oir-los, regira’t
la morta consciència.

  

14 de gen. 2013

HORES COLLIDES (TANKES)
















         I
La melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.

        II
Al jardí torno
de quan érem feliços.
Tu i jo, per sempre,
vam dir. Però els teus llavis
ja no tenen paisatge.

        III
Si em preguntessin
què voldria emportar-me
a l’erm exili,
diria: la trobada
primera, on tot comença.

        IV
Damunt jo ploro
de llàgrimes antigues,
esmorteïdes
entre els porus dels marbres
fins que un plany les revifa.

        V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto
en un mortal silenci.

        VI            
Si el temps poguéssim
guardar, tot jo seria
infant encara.
A l’equipatge porto,
morta, la innocència.

        VII
Llaura el camp. Sembra.
Vetlla perquè la pluja
venci l’ortiga.
Sigues arrel i espiga,
i després, foc, pa i cendra.

        VIII
Ja sona l’hora
de mitjanit. Escolto
sis campanades
fugisseres pel dia;
sis més, se’m queden dintre.

        IX
Quan el rellotge
hagi acabat les hores
deixaré caure,
de les mans, paper i tinta,
i les paraules balbes.

        X
L’últim poema
serà una plana escrita
en blanc, tan buida,
fràgil i entenedora
com la ploma que vola.