22 d’ag. 2013

MIRO PER LA FINESTRA






















Miro per la finestra.
Damunt del camp només
sobreviu el rostoll
que estripa les carícies.
Ja no queden bladars,
ni cap dels qui menjaren el seu pa,
i la fruita vermella i delerosa
omplí el bec de la pols.

Estic a la finestra.
A frec dels dits s’estén
el rogent cobrellit d’un horitzó
que ha exhaurit les aurores,
però no em crema gens
i no sap encegar-me:
ans s’enduu l’escalfor
del teu pas pels meus llavis.
És tard. Tot es fa lluny, menys la terra aspra.

Sento per la finestra
una veu ressonant,
de gruta:
                 —Obra’m, poeta!
Li dic:
             —Espera, baixo!
Ja no em sento poeta; sóc la presa
que el ventre de l’arrel espera rebre.
Pel buit de la finestra,
                                     un trampolí.  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada