.jpg)
Miro per la finestra.
Damunt del camp només
sobreviu el rostoll
que estripa les carícies.
Ja no queden bladars,
ni cap dels qui menjaren el seu pa,
i la fruita vermella i delerosa
omplí el bec de la pols.
Estic a la finestra.
A frec dels dits s’estén
el rogent cobrellit d’un horitzó
que ha exhaurit les aurores,
però no em crema gens
i no sap encegar-me:
ans s’enduu l’escalfor
del teu pas pels meus llavis.
És tard. Tot es fa lluny, menys la terra aspra.
Sento per la finestra
una veu ressonant,
de gruta:
—Obra’m,
poeta!
Li dic:
—Espera,
baixo!
Ja no em sento poeta; sóc la presa
que el ventre de l’arrel espera rebre.
Pel buit de la finestra,
un trampolí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada