CAÏNITES

Pintura: Albert Guasch Montaner

Hi hagué un temps en què el vent movia els blats

sense degollar espigues ni roselles.

En el mar vidriat dels bassals de la pluja

fèiem navegar una barqueta de paper, 
sabent-la de tots dos,
per a tots dos, impúdics i innocents. 

Teníem una ametlla guardada sense obrir,

i un clar camí on perdre’ns, per on trobar-te jo.

Han vingut altres hores travessant camps eixorcs.

De qui serà la pluja, i el timó i la bandera?
Qui aixecarà primer des del fang el seu port?

I de qui sentirem el crit que ofegarà
l'última de les veus?

Deixem anar rancúnies tan altes com les torres,

que entinten de vinagre:

"I aquest rumb, i el teu nom marcant la proa?
Si t'esquinço les veles, sabràs què és naufragar!"

Ja no queden bassals que puguin fer d’estany.

Revé la nit perpètua

de caçadors que frisen per endur-se l’ametlla.