L’ESTAT, MAQUIAVEL I EL CENTAURE QUIRÓ

Les persones som duals: la racionalitat i l’instint; el sentiment i el comportament; la realitat i la utopia; la idea i la creença; el bé i el mal; l’individu i el grup social; el seny i la rauxa; l’home i la bèstia.

En el tractat El Príncep, Maquiavel (1469-1527) no és aliè a la doble qualitat que predica del príncep, de l’Estat, i troba en el savi centaure Quiró, preceptor d'herois i guerrers, la mesura de les qualitats desitjables, i a qui considera que les sap manejar perquè està dotat d’una especial naturalesa: meitat home, meitat bèstia.

Maquiavel alliçona el Príncep-Estat, i declara: Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, l’altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties; però com que sovint amb la primera no n’hi ha prou, convé recórrer a la segona. 

No prou satisfet el florentí assenyalant la bèstia com a segona eina del príncep, elegeix quina bèstia li convé, i en troba dues: la guineu i el lleó, i ho raona d’aquesta manera: Tenint el príncep necessitat de saber ser com les bèsties, de totes elles ha de triar entre la guineu i el lleó, perquè el lleó no se sap defensar de les trampes, ni la guineu dels llops. Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou.

L’Estat n’és ben conscient de l’ideari de Maquiavel. Dicta lleis i normes, permet i prohibeix, però també utilitza l’astúcia i la força com a estratègies que escapen del control democràtic. Veiem com l’autoritat de l’Estat, amb el poder del llop, es pot desentendre sense parpellejar del que va prometre en les campanyes electorals. Sovint el nou príncep ens menteix, manipula, distorsiona i confon amb un discurs astutament dissenyat, interessat i fal·laç. Quan això succeeix, actua amb la destresa de la guineu. Aquesta actitud tampoc no es va escapar a  Maquiavel, que escriu: Un príncep  prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan l’acompliment vagi en contra d’ell i quan hagin desaparegut els motius que el van obligar a donar-la.

Ara bé, si el Príncep-Estat pot deixar de complir la paraula, nosaltres, els ciutadans, els nous sobirans, també podem retirar-li aquesta paraula. I no només això; si les lleis són la mà dreta i l’astúcia la innoble mà esquerra, tampoc les lleis -la funció més formal i transparent de l’autoritat- escapen de crítica. Poden ser justes o injustes, i quan són injustes, esdevenen il·legítimes. Aleshores, en qualsevol règim o sistema, cal exercir l’oposició civil i l’objecció, el seu rebuig i desobediència, perquè siguin derogades i deixin de tenir força d’obligar.

Fem ús de la intrínseca dualitat de la persona, i si l’Estat, que representa la sobirania del poble organitzada per al  bé comú, actua com la bèstia maquiavèl·lica, els ciutadans estem cridats a desvetllar els atributs del centaure Quiró per girar la situació: perquè l’Estat prové de nosaltres, no a l’inrevés.