Salvador Espriu sentia l’enyor d’uns països que tenia per idíl·lics. En el conegut poema Assaig de càntic en el temple eleva a la categoria d’utopia el desig de marxar “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Quan expressava aquesta desesperada il·lusió, l’any 1954, era l’època en què es podien veure als establiments públics cartells comminant a no escopir. Era el “prohibido escupir” del rètol penjat a la paret que ens recordava que érem primitius, bruts, fastigosos i incívics.
Ens vam modernitzar amb la vinguda de les sueques; vam passar del blanc i negre al color de la democràcia; vam abandonar aquella dita malintencionada que l'Àfrica començava als Pirineus; ens vam convèncer, en definitiva, que havíem de mirar cap al nord i oblidar el sud, perquè els suds estan fets de misèria i porten malastrugança. I vam enterrar aquell cartell que ens retreia un passat salvatge.
Però ves per on, el temps és un rellotge d’arena que, si el tombes, hi torna a passar la sorra que abans ja havia caigut. Potser per això tornem a ser sud, i a escopir al terra, i a llençar cigarretes pel carrer, i clofolles ensalivades de pipes, i a pixar per les cantonades, i a parlar amb xavacaneria. I a no llegir Espriu, per suposat.
Ens vam modernitzar amb la vinguda de les sueques; vam passar del blanc i negre al color de la democràcia; vam abandonar aquella dita malintencionada que l'Àfrica començava als Pirineus; ens vam convèncer, en definitiva, que havíem de mirar cap al nord i oblidar el sud, perquè els suds estan fets de misèria i porten malastrugança. I vam enterrar aquell cartell que ens retreia un passat salvatge.
Però ves per on, el temps és un rellotge d’arena que, si el tombes, hi torna a passar la sorra que abans ja havia caigut. Potser per això tornem a ser sud, i a escopir al terra, i a llençar cigarretes pel carrer, i clofolles ensalivades de pipes, i a pixar per les cantonades, i a parlar amb xavacaneria. I a no llegir Espriu, per suposat.
