20 de gen. 2011

TORNEM A SER SUD

Salvador Espriu sentia l’enyor d’uns països que tenia per idíl·lics. En el conegut poema Assaig de càntic en el temple eleva a la categoria d’utopia el desig de marxar “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Quan expressava aquesta desesperada il·lusió, l’any 1954, era l’època en què es podien veure als establiments públics cartells comminant a no escopir. Era el “prohibido escupir” del rètol penjat a la paret que ens recordava que érem primitius, bruts, fastigosos i incívics.

Ens vam modernitzar amb la vinguda de les sueques; vam passar del blanc i negre al color de la democràcia; vam abandonar aquella dita malintencionada que l'Àfrica començava als Pirineus; ens vam convèncer, en definitiva, que havíem de mirar cap al nord i oblidar el sud, perquè els suds estan fets de misèria i porten malastrugança. I vam enterrar aquell cartell que ens retreia un passat salvatge.

Però ves per on, el temps és un rellotge d’arena que, si el tombes, hi torna a passar la sorra que abans ja havia caigut. Potser per això tornem a ser sud, i a escopir al terra, i a llençar cigarretes pel carrer, i clofolles ensalivades de pipes, i a pixar per les cantonades, i a parlar amb xavacaneria. I a no llegir Espriu, per suposat.

6 de gen. 2011

VERSOS D'UNA ALTRA BÍBLIA (II)

MIRRA PER A UN ALBAT

Tres mags, tres presents: or, encens i mirra.

Tot nuesa d'albat,
ha brotat un nadó allà on no tocava,
sense àngel de la guarda
i amb plàstics per mortalla.

La nit de Reis serà cruel aniversari
de compartir deixalles, ser runa, la troballa,
l'ànima indesitjada del Nadal més fugaç.

No té nom; ja ningú li posarà,
perquè serà cridat 
una vegada i prou cap a les cendres.

Estimeu-lo uns moments, aquells que no ha tingut!
Esborreu-li el record d'un bressol d'immundícia!
I almenys deixeu-li mirra, mirra per pietat!

(Amb motiu de la notícia d'un nadó trobat a les escombraries, la vígilia de Reis)

1 de gen. 2011

VERSOS D'UNA ALTRA BÍBLIA (I)

1

Si Déu hagués creat
el món
partint de la substància
del tot,
seríem l'absolut
no-res

2

Moisès va alliberar el poble jueu.
Mentre Egipte plorava
deu plagues,
deu ferides,
el llibertador era
l'exiliat més ben acompanyat.

3

Jericó, derruïda Jericó,
quina nota maldestre
de trompeta
va tombar les muralles?

4

L’Eclesiastès posa
el cor de l’home savi
a la seva mà dreta;
a l’esquerra, el del neci.
Filosofant i prou,
Salomó va establir
certs hàbits i tendències.

5

Oh Jerusalem, oh ciutat sagrada,
consagrada, execrada,
i immolada;
divinament eterna,
i eternament deixada
de la mà de Déu!

6

Mentre Tomàs dubtava,
Ell li posava els dits dins el seu cor
per fer-li ressorgir
la fe perduda.
Més tard van lamentar la gosadia.

31 de des. 2010

EL GOVERN DELS MILLORS?

El Govern dels millors que preconitzava Artur Mas si resultava elegit president de la Generalitat, ¿és aquest Govern que ha nomenat? Va xerrar massa, va emfatitzar massa, va fer massa fanfàrria, perquè els que ens esperàvem veure un equip humà fora de sèrie, més aviat li veiem un equip fora borda, i inclús retrògrad.

Solament unes pinzellades. La vicepresidenta del Govern i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, pertany al més pur estil conservador, devota de l’unionista (i no perquè sigui d’Unió) Duran i Lleida, la qual ja va declarar a La Vanguardia que CiU "no era independentista, en absolut". L’Artur Mas, tampoc no l’ha encertada amb la designació de Pilar Fernández Bozal. ¿No hi havia ningú millor per a Justícia, que una advocada de l’Estat implicada en evitar les consultes sobiranistes? Ja ha deixat anar aquesta consellera que no és prioritari recuperar les competències retallades per l’Estatut en matèria de justícia. Comencem bé; no fos cas que l’expedientin els seus superiors de l’escalafó...!

Què de dir Felip Puig: un gat vell, que hi veu a les fosques. Als altres els veig anodins, amb falta de trempera per a tenir penjada l’etiqueta "dels millors". Vull donar un vot de confiança a Ferran Mascarell que, vés per on, s’ha forjat en altres files, i que haurà de fer mans i mànigues per no renunciar als seus principis i aplaudir l’ideari convergent.

Ja sé que hem de concedir els clàssics 100 dies de marge a la gestió, però em temo que en determinats consellers els cent dies seran precisament per confirmar el que acabo de deixar anar. I és que d'un pi no n'esperis cireres.

29 de des. 2010

SALVAT-PAPASSEIT I ALTRES FRUITS

Arts Santa Mònica, de Barcelona, presenta una exposició sobre Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), poeta avantguardista català, que es pot visitar fins el 3 d’abril, de la qual poso aquest enllaç. Deixeu-me transcriure un poema, cantat per Joan Manuel Serrat (Res no és mesquí, 1977), de molt bon sentir, pertanyent a La rosa als llavis (1923) i que mostra la joia de viure del poeta quan la vida se li escolava als vint-i-nou anys; moria un any després.

VISCA L’AMOR

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor;
l’he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que ella també es delia:
Visca l’amor;
la volia i l’he pres.

I, de collita pròpia, són els següents versos, un tannka i un haikú, a la manera salvatiana de dir les coses.

1
Voldria perdre’m
pel camí que voreja
els blaus i els verds,
delirós que em trobessis,
d'agrair-t'ho amb carícies.

2
Anhelo beure
a la copa del lliri
de l’existència.

29 de nov. 2010

CARTELL

És dilluns 29 de novembre. Observo el cartell de José Montilla que penja del fanal. Conserva el somriure de qui no sap el resultat de les eleccions i la pròpia decisió política.

El cartell avui em sembla cruel i l'expressió estèril: amb un retolador li actualitzo el semblant, i m’ho agraeix.

20 de nov. 2010

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.