TORNEM A SER SUD

Salvador Espriu sentia l’enyor d’uns països que tenia per idíl·lics. En el conegut poema Assaig de càntic en el temple eleva a la categoria d’utopia el desig de marxar “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Quan expressava aquesta desesperada il·lusió, l’any 1954, era l’època en què es podien veure als establiments públics cartells comminant a no escopir. Era el “prohibido escupir” del rètol penjat a la paret que ens recordava que érem primitius, bruts, fastigosos i incívics.

Ens vam modernitzar amb la vinguda de les sueques; vam passar del blanc i negre al color de la democràcia; vam abandonar aquella dita malintencionada que l'Àfrica començava als Pirineus; ens vam convèncer, en definitiva, que havíem de mirar cap al nord i oblidar el sud, perquè els suds estan fets de misèria i porten malastrugança. I vam enterrar aquell cartell que ens retreia un passat salvatge.

Però ves per on, el temps és un rellotge d’arena que, si el tombes, hi torna a passar la sorra que abans ja havia caigut. Potser per això tornem a ser sud, i a escopir al terra, i a llençar cigarretes pel carrer, i clofolles ensalivades de pipes, i a pixar per les cantonades, i a parlar amb xavacaneria. I a no llegir Espriu, per suposat.

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.