 |
| Fotograma de L'arbre de la vida. |
De ben lluny
descendíem.
Tot astre,
tota estrella, tota cosa
del firmament
teníem a l’abast.
Ell em parlava
de l’ordre i
l’harmonia
de l’univers.
I no parava de
lloar
el prodigi
suprem
de la creació.
En la volta
del cel giravoltàvem
amb la
cadència
d’un vals silenciós.
I d’entre els
mons,
mostrant-me’n
un, va dir-me:
«Un blau, un
paradís: la vida.»
Ens hi vam
dirigir com qui vol veure
de prop la placidesa
de l’aigua i del
jardí; potser
la més
equilibrada i singular
obra de Déu.
I baixats a
través de l’últim núvol,
aresta avall del
cim de la muntanya,
descobrírem de cop
la terra de l’udol
del llop,
del vol del corb,
de la carnassa,
dels fills de
tots els fills
que són humans
i lluiten en bandada.
La tempesta
colpeja els ulls.
La pluja
crema, aprenent a ser foc.
Prenc cadascun dels presagis i clamo:
Per què el cel s’emmiralla
en mars d’aigua salada?
Cap on van les
pregàries
que no són
escoltades?
Per què la pietat s’escriu
en el cor de les tombes?
Oh quantes
cicatrius
imperceptibles
des del firmament.
Que Déu torni
a crear aquest món,
però ara amb
llum de dia.
