DESPRÉS DEL SETÈ DIA

Detall de la Porta del Paradís, de L. Ghiberti. Florència

 

Després del setè dia,
en el primer dilluns del Gènesis,
s’adonà el Creador que alguna cosa
no havia anat prou bé.
Però ja estava fet,
i el defecte va ser atribuït a l’obra,
no pas al seu autor.

I així anem succeint-nos
sense heretar records del jardí de l’Edèn.
Només ens transmetem la pols
de la fugida a les sandàlies.
Sempre hem tingut present el final de la història
i n’assumim el fons, castigats per la lletra.

Com si es tractés d’una novel·la negra,
de la sang va sortir-ne un bon relat.
En un mirall esmicolat
s’hi miren les mil cares de Caïm.
Qui no s’hi vegi,
o és un anyell o és un enigma.

DE BEN LLUNY DESCENDÍEM

Fotograma de L'arbre de la vida.

De ben lluny descendíem.

Tot astre, tota estrella, tota cosa

del firmament teníem a l’abast.

Ell em parlava

de l’ordre i l’harmonia

de l’univers.

I no parava de lloar

el prodigi suprem

de la creació.

En la volta del cel giravoltàvem

amb la cadència

d’un vals silenciós.

I d’entre els mons,

mostrant-me’n un, va dir-me:

«Un blau, un paradís: la vida.»

Ens hi vam dirigir com qui vol veure

de prop la placidesa

de l’aigua i del jardí; potser

la més equilibrada i singular

obra de Déu.

I baixats a través de l’últim núvol,

aresta avall del cim de la muntanya,

descobrírem de cop

la terra de l’udol del llop,

del vol del corb, de la carnassa,

dels fills de tots els fills

que són humans i lluiten en bandada.

La tempesta colpeja els ulls.

La pluja crema, aprenent a ser foc.
Prenc cadascun dels presagis i clamo:

Per què el cel s’emmiralla

en mars d’aigua salada?

Cap on van les pregàries

que no són escoltades?

Per què la pietat s’escriu

en el cor de les tombes?

Oh quantes cicatrius

imperceptibles des del firmament.

Que Déu torni a crear aquest món,

però ara amb llum de dia.

CONSOLACIONS

I

Si es fonen els paisatges

pintaré l’escenari

trist de la nit.

II

Que em trobeu la veu fina?

Escolteu: la profunda

retrona a dins.

III

Assajo melodies:

diàleg de trompeta

i violí.

IV

La dona que jo estimo

és desig en el somni,

fum al matí.

V

Per enganyar l’absència

enfilo una drecera

a mig camí.

VI

Quanta sort qui està amb ella.

Aixeco sol la copa

sense el seu vi.

VII

Copa suau de lliri

que no em fereixi els llavis

de tan florit.

VIII

Et sóc fidel com sempre:

estàs en la constància

del meu neguit.

IX

Desaprendré a estimar-te

quan la branca es despulli

inclús de mi.

X

No marxis sola. Espera’m

amb la maleta feta
del paradís.