Jo
tenia pocs anys
i
un puput coronava
la
carena del vell
casalot
del davant.
La
primavera el duia.
Es
plantava
orgullós
de
ploma, cresta i bec
al
límit de l’aresta.
El
seu cant insistent,
repetitiu,
monòton,
venia
a ser el diàleg
cadenciós
dels
nostres dies.
Però
una primavera
va
deixar de venir.
I
no tornà en cap altra.
Res
ni ningú
que
li prengués
el
lloc.
La
soledat
té
nom de teulat buit
anunciant
la mort.
Em
vaig fer gran
de
cop.
