D’un crit m’han despertat i em fan llevar,
un bram que ha esvalotat l’ocell de l’alba.
Ell pot fugir, però jo em quedo
entre parets i reixes infal·libles.
Tinc la por de després del crit
i dels cops ressonants d’algú que cava.
Cava, i cada vegada
que fa la fossa més profunda
m’escurça el temps
fins a delimitar el moment exacte
en què seré vençut per l’escorpí.
És l’única raó de l’escamot.
¿Per quin crim, per quin Déu, per quin honor,
gosen perpetuar-me enfonsat a la terra?
Com en un fruit madur desgranaré les bales
i quan les tingui fora del cos i de les mans,
m’elevaré lleuger amb l’ocell de l’alba.
