Cada
vegada els dies són més curts
perquè
càpiguen tots en la memòria.
Vaig
destriant records que vull guardar
com qui
endreça a l’armari aquella roba
que només
un mateix sap dir d’on ve,
quan la
portà i on la durà a morir.
Recullo,
tros a tros, records esparsos
que he
après a distingir entre la boira,
i somnis
que voldria haver viscut.
Però no sé
trobar la clara llum
dels anys
de la innocència, un temps
que mai no
duu posats altres moments.
Per això
sempre arriba nua i pura
per això
la perdem just al vestir-la.
Avui,
sense records que m’entendreixin,
guardo
l’estricte espai per a la ira.
