un globus a
la mà. Lleuger, voleia,
lligat i pres
per un fil inquiet.
Amb la mirada
el vetlla. Ulls enlaire,
camina, es
van seguint, són l’un de l’altre.
Sembla que
l’acompanyi
el més fidel
ocell.
Fins que
arriba el moment de cada cosa.
Perquè a la infantesa li és de mena
tenir les mans petites i descloses,
ingènues i tendres,
i el globus
se li escapa
com qui deixa
anar al buit la innocència.
Jo ara tinc
endurits
els braços i
les mans.
Cap alenada
d’aire no em sorprèn.
Puc retenir
un ocell,
resguardar-me
de l’aire,
però allò que volà, on va aturar-se? 
Potser m'ho sembla a mi, però copso un sentiment pessimista superior al teu sentit habitual de la realitat.
ResponEliminaEl poema vol ser una metàfora de la pèrdua de la infantesa, escenificada en un joguet molt infantil: el globus. Si mires altres poemes, veuràs que en tinc d'amor i desamor, de records, sentiments, ànima, nostàlgia, pau, guerra, etc, No tot el que explico ho he viscut, però sóc capaç d'assimilar-ho.
Elimina